dijous, 26 de juny de 2008

Propòsits estivals

Aquests últims dies de juny suposen els primers compassos de l’estiu. La inestabilitat del clima fa que, moltes vegades, coste reconéixer quan hem passat d’una estació a una altra. Ara bé, en el cas de l’època en què ens trobem, hi ha un element sagrat que ens anuncia l’arribada: les vacances. Podríem dir que aquestes representen l’estiu psicològic: abans del començament del descans laboral, sembla que la caloreta i l’allargament de la vesprada són adversaris més que no aliats; just el contrari del que ocorre una vegada abandonada la jornada laboral.
Al seu torn, la setmana de transició entre ambdós estadis constitueix un moment propici per a la programació d’activitats i la declaració de bones intencions: faré, faré, faré… Els viatges, les pràctiques esportives, les lectures, etc. s’acumulen en la ment, amb el ple convenciment que aquesta vegada, a diferència de les anteriors, sí que arribaran a bon port. La realitat, però, quasi sempre és tossuda i, de ben segur, que quan setembre amenace des de la penombra, comprovarem les dimensions del miratge.
Siga com siga, jo tinc un grapat de llibres damunt la taula per a refrescar-me en les pròximes setmanes. En primer lloc, espere llegir els dos Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians: el de narrativa, L’home manuscrit (Moll/ Proa), perquè ha rebut molts bons comentaris, i el de poesia, Claustre (Tres i Quatre), perquè, a més dels elogis, és d’una companya d’escenaris. Vull també aprofundir en un tema que fa temps que m’interessa: la memòria i, més concretament, la utilització que en fem. Per això, m’he fixat en el llibre d’Enzo Traverso Els usos del passat. Història, memòria i política (Publicacions de la Universitat de València). I, finalment, m’agradaria llegir alguna cosa (encara no sé quina) de José Luis Peixoto, un novel·lista portugués a qui vaig descobrir en una entrevista de Levante fa mesos. Ja vorem en què queda tot.

dijous, 19 de juny de 2008

Un carrascar amb encant

Entre la serra de Mariola i Ibi, s’alça el parc natural de la Font Roja, un paisatge d’extraordinària bellesa apreciat pels alcoians i les gents de les localitats veïnes. Per a mi, és un d’eixos raconets predilectes que tots tenim; per això, quan l’ànim flaqueja, recórrec a ell. Igualment, sempre que tinc convidats els suggerisc (no sempre amb èxit, tot s’ha de dir) passejar pel seu interior.
Fa goig caminar pels itineraris que recorren el paratge combinant l’atenció a la flora amb les vistes panoràmiques que ofereixen alguns dels nombrosos miradors existents. Resulta difícil no aturar-se a cada pas: els moviments d’algun animalet poruc, el reclam d’una cavitat entre les roques o les restes de masos i pous de neu gairebé t’obliguen a detindre’t. A més, durant la tardor, el parc cobra una força especial ja que, a l’encant de tot l’any, se suma l’amalgama cromàtic de la vegetació.
Així doncs, l’atractiu de la Font Roja és la natura, sense cap altre additiu. En conseqüència, tots aquells que l’estimem rebutgem el projecte que aspira a construir un hotel de luxe al cor de la muntanya. La reacció popular no s’ha fet esperar però, si les coses no canvien, tot fa pensar que la iniciativa es portarà a terme i que, novament, els dictats dels interessos econòmics s’imposaran triomfals per sobre del respecte mediambiental.

dijous, 12 de juny de 2008

Un autèntic projecte de ciutat

Des de la lògica particular que inspira la política, costa trobar propostes que tinguen continuïtat manen uns o manen altres. Malauradament, la tònica general és fer i desfer a partir de criteris enfrontats, amb la consegüent pèrdua d’esforços i de recursos. No obstant això, hi ha excepcions lloables: bones idees plantejades en un moment determinat que són seguides fins a concloure plenament la seua execució.
Al meu parer, un exemple destacat d’aquesta segona manera d’actuar és la transformació del riu Túria al seu pas per la ciutat de València. Des que la mobilització popular (a l’empara de l’eslògan «El llit del Túria és nostre i el volem verd») guanyara aquest espai per a la ciutat, les successives corporacions municipals han anat habilitant diferents segments fins a completar-ne la pràctica totalitat.
A hores d’ara, l’antic riu és un extens jardí replet de vegetació, instal·lacions esportives, dotacions culturals i zones d’oci. Aquesta oferta plural explica la vitalitat que el Túria manté en qualsevol moment del dia. Cal felicitar-nos, doncs, que, en aquest cas, els anhels de les reivindicacions no hagen trobat l’obstacle de la política i que, justament, aquesta haja sigut l’aliat perfecte per a materialitzar-les.

dijous, 5 de juny de 2008

Aprendre del passat per a ser responsable en el present

De l’Espanya que emigra a l’Espanya que acull és el títol d’una interessant exposició amb la qual podem reconstruir dècades recents de la història de l’estat. Com bé indica l’enunciat que li dóna nom, la mostra permet visualitzar el camí d’anada i tornada experimentat respecte del fenomen migratori: la societat que durant un temps va haver de marxar per conrear el seu futur, ara rep aquells altres que persegueixen els mateixos objectius. Ens trobem, doncs, davant una gràfica lliçó d’història.
Alguns haurien de recórrer més d’una vegada les vitrines instal·lades a l’edifici de la Nau. Comprovarien, així, com de difícil és abandonar la pròpia terra per a anar cap al desconegut. Entendrien també com, una vegada varats en el nou lloc, s’intenta viure el més a prop possible del que u reconeix com a seu. Però sobretot interioritzarien que el respecte i la solidaritat són els únics valors amb què podem tractar els nouvinguts.
I és que, com assenyalava recentment Iñaki Gabilondo, quasi sempre que parlem d’immigració ho fem no des de l’atenció a l’immigrant sinó des dels efectes que la presència d’aquest pot tenir en nosaltres. Precisament, això és el que inspira algunes propostes polítiques que podem qualificar almenys d’extravagants. Consta entendre, doncs, com en una qüestió en què resulta capital el discurs de la responsabilitat, més d’u estimula les baixes passions. D’aquesta manera, no només som injustos amb les persones necessitades sinó que també ho som amb nosaltres, que vam haver de ser acollits en altres temps.