Vides fetes de paraula

No sé fins a quin punt deu fer gràcia que a u li reconeguen la seua trajectòria professional: el protagonista en qüestió pot interpretar el gest com un anticipi del final i, en conseqüència, lliurar-se a un perillós sentiment de desgast. O potser no és així: igual l’individu en qüestió veu en l’acte un motiu per a renovar il·lusions i idees que conduïsquen a bastir nous projectes. Siga com siga, del que no en tinc cap de dubte és de la necessitat dels reconeixements públics en el marc d’una determinada col·lectivitat. I és que qualsevol grup humà necessita d’uns referents culturals, intel·lectuals, polítics, etc. no per a recrear-se en l’autocomplaença (actitud recurrent en els grans patriotes) sinó com a estímul d’altres contribucions tan o més decisives que les anteriors.

En aquest sentit, la setmana ens deixa la distinció de dues persones que han fet (i haurien de continuar fent) créixer la societat valenciana. La primera d’aquestes és Rosa Serrano, que el passat divendres va rebre l’homenatge de la revista Saó. Es tracta d’una demostració més del tarannà d’aquesta publicació, la qual constitueix per a molts descreguts com jo una d’aquelles illes que ens reconcilien (ni que siga parcialment) amb l’Església catòlica. La trajectòria de l’editora de Tàndem és de les que se’n diuen polièdriques: mestra, escriptora, empresària, etc.; apassionada dels llibres, conclouria jo. Sempre que l’he vista va acompanyada d’un grapat de volums; li resulten especials i té, a més, la gràcia d’aconseguir que també acaben sent-ho per a l’oient que té al davant.

Josep Piera ha sigut l’altre honorat. En aquest cas, una exposició inaugurada dimarts a la Nau ha suposat l’inici d’un programa d’activitats commemoratives dels seus quaranta anys de dedicació literària. Vaig descobrir l’escriptor saforenc gràcies a un treball acadèmic sobre els llibres de viatges; vaig llegir, aleshores, Un bellíssim cadàver barroc (1987), Seduccions de Marràqueix (1996) i A Jerusalem (2005). Realment, és una ploma excepcional, amb una capacitat extraordinària per a conjugar els paisatges íntims amb els més diversos racons mediterranis. «He après de veus, de llibres, converses i mirades,/ del cos que em du, de l’atzar jugarrí,/ dels déus fugissers i d’una estrella única./ De tots he après que un lloc i un jo fan la vida.», diu en un dels seus poemes, tan ressenyables com les obres narratives. Felicitem-nos, doncs, pels recorreguts de Piera i de Serrano, al temps que treballem perquè noves aportacions florisquen en aquest llogaret nostre.

En defensa de l'educació de tots

Acabe d’arribar de la concentració que la Plataforma per l’Ensenyament Públic havia convocat contra la política de educativa de la Generalitat. Centenars de ciutadans, en qualitat de mestres, mares… o simplement de gent compromesa amb el sector públic, ens hem aplegat a la plaça de Manises per a cridar «amb aquesta educació, Font de Mora dimissió». El clam, que s’ha produït simultàniament a València, Castelló i Alacant, segueix el conjunt protestes desenvolupades en els últims dies als centres i pot ser el preàmbul d’una vaga anunciada per al mes de novembre si la situació no es recondueix.

Mentre transitava entre els assistents, he tingut la sensació que el desgavellat espectacle provocat amb Educació per a la Ciutadania era només l’últim esglaó (i un dels més sonats, tot siga dit) d’una sèrie d’actuacions que la conselleria de l’honorable vila-realenc ha dut a terme en els últims anys: precarietat en les infraestructures, extensió de l’uniforme, places per cobrir, etc. La comunitat escolar, doncs, ha eixit al carrer perquè està farta de decisions que entrebanquen el seu treball diari, complex i meritori a parts iguals.

En aquest sentit, sempre m’he preguntat si pot gestionar els serveis públics algú (siga d’un o altre signe polític) que no creu en aquests: que hi confia tan poc que ell mateix no està disposat a usar-los, que en qüestiona sistemàticament la viabilitat o que assumeix com a inevitables les deficiències de moltes prestacions. Em fa la impressió que tant el senyor Font de Mora com el president Camps són d’aquests; només això explicaria el desprestigi periòdic a què sotmeten el nostre sistema educatiu.

Per un mínim comú denominador valencià

Arriba el nou d’octubre i, amb ell, la festivitat dels valencians. Des de fa una grapat d’anys, entre els diversos sentiments que la data em genera, predomina una poderosa sensació de pesantor, vinculada a una reiterada nòmina de proclames i de retrets. Paraules tan allunyades del meu univers personal com orgull o patriotisme farceixen un seguit de declaracions grandiloqüents que, en la majoria de casos, acaben convertint-se en un instrument d’atac d’uns sectors cap a d’altres. El resultat d’aquests comportaments és la contribució a l’aprofundiment de l’escletxa (decididament irreconciliable per a alguns) que somou, des de fa tres dècades, els fonaments de la nostra societat.

Per tot això, compartisc la prioritat de formular un valencianisme transversal, tal com expressa Gil-Manuel Hernández en un interessant article publicat recentment en Levante. Seguint Michel Lacroix, el nostre sociòleg (sempre suggestiu) enuncia una «incompatibilitat emocional» entre els valencians, materialitzada en universos simbòlics oposats, i davant d’això, reclama un punt de trobada que vaja més enllà de posicions ideològiques concretes. Es tracta, en definitiva, d’aconseguir l’equilibri necessari entre les dues forces que haurien d’actuar al si de qualsevol grup humà: la cohesió i la pluralitat.

Certament, això exigeix de múltiples esforços, concretats en projectes a llarg termini. Ara bé, mentre aquests arriben a quallar (si és que abans som capaços d’impulsar-los), podríem comprometre’ns individualment amb algunes iniciatives: per exemple, propose desterrar definitivament de les nostres intervencions vells etiquetatges carregats de connotacions, com ara blaver o catalanista. Igualment, fóra convenient començar a espigolar en els camps dels altres; és a dir, acostar-nos (ni que siga per mirar) cap a aquelles manifestacions que la inèrcia dels anys ha situat en una vorera contrària a la de cadascú (les falles o la cançó d’autor, posem per cas). I, per últim, caldria convéncer-nos que el debat no deu articular-se entre els valencians autèntics i els que no ho són sinó entre gents que manifesten de maneres diferents una mateixa identitat col·lectiva.

Dotar el canvi de significat

Des de dissabte passat al voltant de les 15.00 hores, Jorge Alarte és el secretari general del PSPV-PSOE. Amb un marge de vint vots, l’alcalde d’Alaquàs va vèncer Ximo Puig, que, a primeries del matí, va pronunciar un discurs brillant tant en la forma com en els continguts. El guanyador, en canvi, va decidir arriscar-se a improvisar una rèplica a l’alcalde de Morella i, al meu parer, no va reeixir en l’intent, a excepció de dos moments puntuals: el compromís amb els valors de l’esquerra i el procediment de confecció de la candidatura a la presidència de la Generalitat. Amb tot, ja se sap que aquestes intervencions resulten, en la majoria de casos, un pur tràmit en la mesura que compten amb una capacitat quasi nul·la a l’hora d’incidir en la decisió final dels delegats.

J. Alarte va reivindicar, una i altra vegada, la idea de canvi, i és indubtable que ell (com també l’executiva, tret d’algun cas particular) representa una profunda renovació de cares. Aquest era un punt essencial perquè el socialisme valencià obrira una nova etapa, fins al punt de convertir-se en el principal obstacle per a Puig. Ara bé, eixe canvi sense projectes, propostes i discursos que l'òmpliguen de contingut, pot conduir cap a un altre fracàs. Lamente, doncs, que el nou secretari general desaprofitara el faristol del Palau de Congressos per a demostrar, des de bon començament, que la transformació proposada compta amb una consistència sòlida, que va més enllà de noms i cognoms. Haurà de començar a fer-ho com més prompte millor, conscient que l’afer comporta temps.

Certament, l’horitzó no dibuixa un camí planer per a Alarte; tot el contrari: passar de ser el màxim dirigent del partit a convertir-se en el líder d’aquest i, només així, poder aspirar a esdevenir un referent per a la societat valenciana, no és una tasca gens fàcil. Aquesta exigeix trobar els mecanismes per a recuperar la credibilitat que el PSPV-PSOE ha anat perdent al llarg dels anys; és l’única manera d’aconseguir que la formació política siga percebuda de nou com un instrument útil per la ciutadania (justament, el que ocorre en moltes poblacions del nostre país). És hora, doncs, que s’articule un veritable marcatge a la política del Partit Popular, com també és el moment de respondre a cada despropòsit de l’actual govern de la Generalitat amb una alternativa real. Espere, per tant, que l’ambició demostrada per l’alcalde d’Alaquàs al llarg dels últims mesos siga l’aliat adequat per a la consecució d’aquests objectius. Sort i encert!

Un tast gustós d'idees

Aquesta vesprada, la Nau ha acollit la presentació del tercer número de Transfer, una edició de caràcter anual promoguda per l’Institut Ramon Llull amb la col·laboració de la Universitat de València. La proposta té com a objectiu presentar a la comunitat internacional una selecció dels continguts que incorporen les publicacions periòdiques d’alta divulgació procedents del conjunt de l’àmbit lingüístic català. Estem, doncs, davant una «revista de revistes», tal com els seus responsables l’han definida: es trien un conjunt d’articles, es tradueixen a l’anglés i s’editen acompanyats d’un disseny gràfic acurat que compta amb la col·laboració especial d’un artista plàstic de prestigi. El resultat final és una mena de menú degustació que dóna a conéixer el pensament dels nostres intel·lectuals i, a través d’aquests, les realitats de la nostra societat.

Les paraules del director de l’Institut Ramon Llull i del rector de la Universitat de València, així com també els parlaments dels professors Antoni Furió i Josep Lluís Gómez Mompart, han posat de manifest la substancial aportació valenciana al projecte: primerament, perquè Caràcters, Espill i Mètode nodreixen la publicació a partir d’una nòmina d’autors destacats (Gustau Muñoz, Josep Lluís Barona, Joan Francesc Mira, etc.); en segon lloc, perquè l’equip de Publicacions de la Universitat de València assumeix la responsabilitat efectiva de l’edició, i, per últim, perquè la seua impressió té lloc a casa nostra. Al capdavall, un protagonisme que contrasta amb el grau de participació de l’administració autonòmica en l’estructura del Llull, l’aportació de la qual és zero.

En el seu torn d’intervenció, Gómez Mompart ha incidit en la necessitat que tenim, en tant que comunitat lingüística minoritzada, de ser màximament imaginatius si volem sobreviure als temps de les globalitzacions més diverses. Jo afegiria, a més, que, juntament amb l’ocurrència d’idees, ens calen dosis de pragmatisme; és a dir, fórmules per tal d’optimitzar els recursos humans i materials de què disposem. Al meu parer, aquest és, precisament, el major encert de Transfer, que aprofita els esforços particulars de cada revista per a oferir, més enllà de les fronteres particulars, el bo i millor de la nostra literatura d’idees. Es tracta, doncs, d’una potent eina per a la promoció exterior de la llengua i la cultura pròpies, eix inspirador de la institució que impulsa la iniciativa.

«Ahí està la mort, fill»

Transitar pels llibres d’història és comprovar, amb tristesa, que la major part de les fites contingudes corresponen a episodis obscurs, ben poc lloables. Si, a continuació, acceptem que el devenir històric està protagonitzat pels éssers humans (per bé que, ocasionalment, algú s’haja sentit executor d’una missió divina), el sil·logisme ens portarà a concloure que la brutalitat és un constituent més de la humanitat. Alguns esdeveniments ho mostren amb més nitidesa que altres i, entre els paradigmes tràgics del segle XX, el nazisme hi ocupa un lloc de preferència (no crec que calguen massa explicacions respecte d’això).

Diferents circumstàncies han concorregut perquè, en les últimes setmanes, llegira diversos textos basats en les atrocitats del règim comandat per Hitler: primer, la novel·la K. L. Reich, inspirada en els anys que el seu autor, Joaquim Amat-Piniella, va haver de (mal)viure a Mauthausen; a continuació, Els camps de concentració nazis. Paraules contra l’oblit, una interessant obra de divulgació històrica que Rosa Toran construeix, fonamentalment, a partir de testimonis de supervivents catalans, i, per últim, el fragment de La jungla polaca que El País reproduïa diumenge passat, en el qual Ryszard Kapuściński rememora els primers compassos de la invasió de Polònia.

Totes tres edicions posen de manifest l’anihilament físic i moral imposat pels nazis a partir d’una dialèctica implacable: «un mundo de máxima y maniquea reducción que elimina todos los colores intermedios, suaves y cálidos, para reducirlo todo a un agudo y agresivo contrapunto, al blanco y negro, a la más primitiva lucha entre dos fuerzas: el bien y el mal», afirma Kapuściński. La conseqüència directa d’aquest binomi és una segona dualitat igualment inexorable: mort versus supervivència. En definitiva, una experiència inesborrable per als protagonistes, que marcarà la seua trajectòria individual per sempre més; una vivència, davant la qual, l’escriptura actua com a pal·liatiu eficaç, en la mesura que recondeix la constatació personal de l’horror cap a l’esperança del reconeixement col·lectiu.

Tornar i romandre

Els primers dies de setembre marquen la tornada a la rutina, amb graus i formes diferents segons cada cas. Amb el pas encara canviat pel parèntesi estival, la reincorporació als horaris estrictes i als maldecaps quotidians resulta difícil; síndrome postvacacional, en diuen. Aquesta tornada a la normalitat (no s’ha de perdre de vista que el descans representa una circumstància excepcional) anirà completant-se al llarg de les pròximes setmanes, quan la totalitat de la comunitat educativa torne a ocupar les aules deshabitades durant els últims mesos.

Jo, malgrat no haver représ encara les classes, ja he recuperat part dels ingredients que acompanyen l’època de treball. Entre ells, destaca el preceptiu canvi de residència, ja efectuat. D’aquesta manera, els costeruts carrers de Bocairent han deixat pas a les avingudes de València i he començat de nou la dialèctica (ben sovint, dificultosa) setmana versus cap de setmana.

Setembre és, a més, un moment acostumat als bons propòsits (com també ocorre en altres èpoques de l’any): l’estudi d’idiomes, la pràctica d’algun esport, l’esforç de deixar el tabac o l’inici d'una dieta alimentària són algunes de les anotacions freqüents en les llistes d’aquestes setmanes. Després potser tot s’esborre; aleshores, però, ja haurem interioritzat la rutina i l’estrés diari ens haurà fet oblidar els projectes, que quedaran suspesos fins a la pròxima declaració d’intencions (previsiblement, amb la vinguda del nou any).