«Ahí està la mort, fill»

Transitar pels llibres d’història és comprovar, amb tristesa, que la major part de les fites contingudes corresponen a episodis obscurs, ben poc lloables. Si, a continuació, acceptem que el devenir històric està protagonitzat pels éssers humans (per bé que, ocasionalment, algú s’haja sentit executor d’una missió divina), el sil·logisme ens portarà a concloure que la brutalitat és un constituent més de la humanitat. Alguns esdeveniments ho mostren amb més nitidesa que altres i, entre els paradigmes tràgics del segle XX, el nazisme hi ocupa un lloc de preferència (no crec que calguen massa explicacions respecte d’això).

Diferents circumstàncies han concorregut perquè, en les últimes setmanes, llegira diversos textos basats en les atrocitats del règim comandat per Hitler: primer, la novel·la K. L. Reich, inspirada en els anys que el seu autor, Joaquim Amat-Piniella, va haver de (mal)viure a Mauthausen; a continuació, Els camps de concentració nazis. Paraules contra l’oblit, una interessant obra de divulgació històrica que Rosa Toran construeix, fonamentalment, a partir de testimonis de supervivents catalans, i, per últim, el fragment de La jungla polaca que El País reproduïa diumenge passat, en el qual Ryszard Kapuściński rememora els primers compassos de la invasió de Polònia.

Totes tres edicions posen de manifest l’anihilament físic i moral imposat pels nazis a partir d’una dialèctica implacable: «un mundo de máxima y maniquea reducción que elimina todos los colores intermedios, suaves y cálidos, para reducirlo todo a un agudo y agresivo contrapunto, al blanco y negro, a la más primitiva lucha entre dos fuerzas: el bien y el mal», afirma Kapuściński. La conseqüència directa d’aquest binomi és una segona dualitat igualment inexorable: mort versus supervivència. En definitiva, una experiència inesborrable per als protagonistes, que marcarà la seua trajectòria individual per sempre més; una vivència, davant la qual, l’escriptura actua com a pal·liatiu eficaç, en la mesura que recondeix la constatació personal de l’horror cap a l’esperança del reconeixement col·lectiu.