Tots els colors del verd

Des d’Euskadi estant, se’m fa difícil reconéixer els paràmetres amb què els mitjans de comunicació d’una i altra tendència ens presenten la societat basca. Ara bé, em costa encara més veure’m obligat a esmentar la qüestió del terrorisme quan aquesta terra i aquesta gent posseeixen milers de motius dignes de ser ressenyats. Em permetré, per tant, centrar els meus comentaris en la bellesa que irradien aquestes valls, sense cap ànim de minimitzar la gravetat de la situació.

En primer lloc, he de dir que la descoberta principal d’aquests dies ha sigut Bilbao. De Donostia, n’havia sentit parlar i la meua retina feia temps que albergava algunes imatges del seu entorn privilegiat. Ara bé, l’urbs obscura amb què la meua imaginació havia dibuixat la capital de Biscaia es va esfondrar amb els primers passejos. La ria, travessada per nombrosos ponts amb personalitats diverses, és una potent artèria que dóna vida a la ciutat, la qual troba el seu punt de referència en el Museu Guggenheim (el Guggue, com amigablement el saludava un xiquet espavilat des del tramvia). La creació de l’arquitecte Frank O. Gehry és una autèntica passada, tant a nivell exterior com interior: les formes, els materials, les textures, etc. encaixen amb centenars d’idees suggeries, fet que et permet estar hores i hores contemplant-lo.

També podries romandre llargues estones recorrent el jardí de Chillida-Leku, el lloc escollit pel mateix escultor per a exposar una part important de la seua obra. A través d’aquest museu a l’aire lliure, u pot renovar la seua admiració cap a l’artista i entendre un poc més els temes, els objectius, les formes, etc. amb què Eduardo Chillida aconsegueix interrogar-nos. Uns qüestionaments que arrelen profund en aquesta contrada ja que tant els materials com els procediments recorden la fisonomia particular d’Euskadi.

Cants afectuosos

Amb l’argument dels vincles afectius i del reconeixement institucional que rebrà la pròxima tardor, Paco Muñoz va triar Bocairent per a oferir un dels seus últims concerts, amb els quals dirà adéu als escenaris. El recital va tenir lloc dissabte passat a la plaça de bous, amb la presència d’un miler d’assistents que, des d’una profunda emoció, vam anar assaborint les melodies que creixien en l’entaulat.

La feblesa física que el cantautor va transmetre va deixar clar que l’acomiadament anunciat era justificat i sobretot definitiu. No obstant això, els sentiment incorporats en les seues cançons es van enlairar amb la mateixa força de sempre. La interpretació de Serra de Mariola ho va palesar amb nitidesa: la peça, especial tant per a P. Muñoz com per al públic, va fondre la veu de tots, sota la mirada atenta de la protagonista.

Abans, però, ens va anar desvelant els afers amorosos de les nostres muntanyes, les últimes voluntats de Vicent Andrés Estellés, les olors del Mediterrani…, fins a arribar a proferir un amarg «què vos passa valencians?» I tot des de l’afecte pregon perquè eixe és precisament, l’eix inspirador de Muñoz: l’afecte al país, a la seua gent, a la seua llengua, al seu patrimoni natural, a les seues personalitats, etc. Al capdavall, un afecte sentit cap a tots nosaltres en la nostra condició de valencians.

Replantejar Fuster

Des de fa anys (comptant algunes interrupcions), l'estiu bocairentí disposa d'una proposta cultural ben remarcable: les Xarrades a la fresca. Inspirada en la voluntat de mantindre el carrer com a espai de socialització, la iniciativa reuneix un seguit de ponents que, al llarg de quadre dies, tracten temes diversos: la meteorologia, l’esport, la història, la literatura, etc. Precisament, aquesta última ha sigut la protagonista de la quarta sessió d’enguany, a través de la intervenció d’Isidre Crespo sobre la figura de Joan Fuster.

L’escriptor suecà va suposar un punt d’inflexió en la història recent dels valencians i la seua ombra s’estén amb força fins a l’actualitat, potser perquè encara no hem trobat ningú capaç d’eclipsar (en extensió i/o intensitat) la magnitud de la seua obra. Amb tot, aquesta circumstància no ha servit per a superar els recels que J. Fuster desperta en determinats sectors de la nostra societat, sota l’etiquetatge malèfic de catalanista. Respecte d’això, val a dir que l’actitud reduccionista d’alguns dels seguidors més fervents no hi ha ajudat gens.

Així doncs, cal buscar les estratègies oportunes per a acostar el major públic possible a la producció fusteriana i crec que el camí per a aconseguir-ho és el traçat per I. Crespo en la seua exposició: el Fuster plural. És a dir, un plantejament que deixe patent la versatilitat de l’autor, en què la dimensió d’ideòleg polític (que cal conéixer i reconéixer) no sepulte la de poeta, la d’historiador de la cultura, la de crític de literatura, etc.

Una nova cita amb l’olimpisme

Demà el món mirarà Pequín. Amb l’esport com a argument, la gala inaugural dels Jocs Olímpics acapararà l’atenció mediàtica internacional. En aquesta ocasió, a més, comptarà amb l’afegit d’eventuals manifestacions reivindicatives que obscurisquen els dictats de les autoritats xineses. I és que la declaració d’intencions que va portar el Comité Olímpic Internacional a triar la seu del 2008, s’ha quedat precisament en això: en bons propòsits, sense arribar a convertir-se en canvis substancials.

Però, per a mi, abordar unes olimpiades serà sempre parlar de Barcelona 92. La distància del temps va desdibuixant els detalls d’uns esdeveniments que, afortunadament, vaig poder viure en primera persona. Amb tot, perviuen els fonaments del record i sobretot conserve intacta la capacitat d’emocionar-me davant l’encesa del peveter, la interpretació de l’Amics per sempre o l’adéu del Cobi enlairant-se cap al cel de Monjuïc.

Ben possiblement, aleshores com ara, del que es tractava era d’enlluernar-nos amb imatges sorgides d’interessos allunyats de la pura competició esportiva. És, per això, que, de segur, demà Xina lluirà les seues millors gales i, entre focs d’artifici i coreografies arriscades, dissimularà les pròpies vergonyes, al temps que aconseguirà que bona part de nosaltres arribem a pensar que potser no hi havia per a tant.