Des de finals de la setmana passada, Barack Obama és oficialment el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units. Després de mesos de primàries, protagonitzades per un esmolat cara a cara amb Hillary Clinton, el ritual de la convenció (ben pintoresc, des de la nostra perspectiva) va proclamar el senador per Illinois cap de cartell per al pròxim quatre de novembre. John McCain serà l’adversari republicà en unes eleccions que, passe el que passe, posaran fi a l’era de George W. Bush.Vaig descobrir Obama abans de l’obamania. Va ser a través d’un reportatge que fa temps (no sé quant exactament) va aparéixer en El país semanal; recorde que en vaig quedar prendat. I és que, malgrat la distància que separa la societat nord-americana de l’europea, el seu discurs em resultava molt pròxim als meus posicionaments ideològics. A més, la pròpia trajectòria personal era l’aval principal de les seues paraules.
Ara, convertit en un autèntic referent internacional (a Berlín va congregar dues-centes mil persones), ha fet de l’esperança el motor que articula el seu projecte polític. Per això, proposa canvis substancials en les relacions internacionals, en les prestacions socials que afecten les classes treballadores, en el sistema educatiu, en la cobertura sanitària, etc. I és que, com recordava la seua esposa, B. Obama mai parla de com és la realitat sinó de com hauria de ser. Si, finalment, arriba a ocupar la Casa Blanca no ho tindrà gens fàcil però estic convençut que s’esforçarà per a fer realitat aquestes propostes. Yes, he cans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada