dijous, 9 d’octubre del 2008

Per un mínim comú denominador valencià

Arriba el nou d’octubre i, amb ell, la festivitat dels valencians. Des de fa una grapat d’anys, entre els diversos sentiments que la data em genera, predomina una poderosa sensació de pesantor, vinculada a una reiterada nòmina de proclames i de retrets. Paraules tan allunyades del meu univers personal com orgull o patriotisme farceixen un seguit de declaracions grandiloqüents que, en la majoria de casos, acaben convertint-se en un instrument d’atac d’uns sectors cap a d’altres. El resultat d’aquests comportaments és la contribució a l’aprofundiment de l’escletxa (decididament irreconciliable per a alguns) que somou, des de fa tres dècades, els fonaments de la nostra societat.
Per tot això, compartisc la prioritat de formular un valencianisme transversal, tal com expressa Gil-Manuel Hernández en un interessant article publicat recentment en Levante. Seguint Michel Lacroix, el nostre sociòleg (sempre suggestiu) enuncia una «incompatibilitat emocional» entre els valencians, materialitzada en universos simbòlics oposats, i davant d’això, reclama un punt de trobada que vaja més enllà de posicions ideològiques concretes. Es tracta, en definitiva, d’aconseguir l’equilibri necessari entre les dues forces que haurien d’actuar al si de qualsevol grup humà: la cohesió i la pluralitat.
Certament, això exigeix de múltiples esforços, concretats en projectes a llarg termini. Ara bé, mentre aquests arriben a quallar (si és que abans som capaços d’impulsar-los), podríem comprometre’ns individualment amb algunes iniciatives: per exemple, propose desterrar definitivament de les nostres intervencions vells etiquetatges carregats de connotacions, com ara blaver o catalanista. Igualment, fóra convenient començar a espigolar en els camps dels altres; és a dir, acostar-nos (ni que siga per mirar) cap a aquelles manifestacions que la inèrcia dels anys ha situat en una vorera contrària a la de cadascú (les falles o la cançó d’autor, posem per cas). I, per últim, caldria convéncer-nos que el debat no deu articular-se entre els valencians autèntics i els que no ho són sinó entre gents que manifesten de maneres diferents una mateixa identitat col·lectiva.

1 comentari:

Tereseta ha dit...

Utòpic, com sempre, planteges desterrar conductes amb anys de tradició i arrelades a una societat valenciana dividida i influenciada per diferents corrents ideològics. Confesse que aquesta idea utòpica em convenç: jo també pense fermament que deixar de banda les diferències i coneixer més aquelles persones que semblen oposades totalment faria que la societat valenciana, que tant costa vertebrar, s'adonara que coincideixen en moltes coses i açó provocaria la repressa de simbols i signes que unifiquen la nostra societat. Allò del "fonema nacional" no era un desgabell mirat des de la perspectiva de la unificació nacional.