Fa temps, un company de faenes m’explicava que, avesats com estem a reivindicar la riquesa de la diversitat, ben sovint, oblidem les nombroses coses que ens uneixen; és a dir, l’extensa nòmina d’elements comuns als éssers de tots els temps, fóra quina fóra la seua procedència. He recordat aquest comentari mentre llegia el llibret de Bernardo Atxaga Marques (Arcàdia), dedicat a la necessitat humana de deixar constància dels fets viscuts i de construir una memòria col·lectiva.«Vam estar aquí, un dia érem vius i vam estar aquí», és el comú denominador que l’escriptor basc atribueix al conjunt de marques orals, escrites, esculpides, etc. amb què es vol donar compte d’unes circumstàncies concretes. Per exemple, d’alguns dels episodis més brutals de la Guerra Civil espanyola (si és que poden establir-se graus de brutalitat al si d’una guerra): «Tot era fum i destrucció. Vaig anar cap a casa meva i no hi havia res, ni tan sols un objecte per endur-me com a record», deixava escrit un supervivent del bombardeig de Gernika.
Ara bé, si al llarg de la història trobem la voluntat permanent de romandre més enllà del temps i de l’espai, també constitueix una constant l’acció dels «esborramarques»; això és, d’aquells que pretenen neutralitzar els testimonis dels altres per a apuntalar els seus. L’acció d’aquests pot ser directa o indirecta, sent aquesta segona més efectiva a causa de la subtilesa amb què s’articula: es tracta de promoure la indiferència respecte de determinats esdeveniments, una actitud que, com assenyala Atxaga inspirat en uns versos de Luis Cernuda, «soterra els cadàvers amb rapidesa, fins i tot abans que els enterrin».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada