De l’Espanya que emigra a l’Espanya que acull és el títol d’una interessant exposició amb la qual podem reconstruir dècades recents de la història de l’estat. Com bé indica l’enunciat que li dóna nom, la mostra permet visualitzar el camí d’anada i tornada experimentat respecte del fenomen migratori: la societat que durant un temps va haver de marxar per conrear el seu futur, ara rep aquells altres que persegueixen els mateixos objectius. Ens trobem, doncs, davant una gràfica lliçó d’història.Alguns haurien de recórrer més d’una vegada les vitrines instal·lades a l’edifici de la Nau. Comprovarien, així, com de difícil és abandonar la pròpia terra per a anar cap al desconegut. Entendrien també com, una vegada varats en el nou lloc, s’intenta viure el més a prop possible del que u reconeix com a seu. Però sobretot interioritzarien que el respecte i la solidaritat són els únics valors amb què podem tractar els nouvinguts.
I és que, com assenyalava recentment Iñaki Gabilondo, quasi sempre que parlem d’immigració ho fem no des de l’atenció a l’immigrant sinó des dels efectes que la presència d’aquest pot tenir en nosaltres. Precisament, això és el que inspira algunes propostes polítiques que podem qualificar almenys d’extravagants. Consta entendre, doncs, com en una qüestió en què resulta capital el discurs de la responsabilitat, més d’u estimula les baixes passions. D’aquesta manera, no només som injustos amb les persones necessitades sinó que també ho som amb nosaltres, que vam haver de ser acollits en altres temps.
