dijous, 25 de setembre del 2008

Un tast gustós d'idees

Aquesta vesprada, la Nau ha acollit la presentació del tercer número de Transfer, una edició de caràcter anual promoguda per l’Institut Ramon Llull amb la col·laboració de la Universitat de València. La proposta té com a objectiu presentar a la comunitat internacional una selecció dels continguts que incorporen les publicacions periòdiques d’alta divulgació procedents del conjunt de l’àmbit lingüístic català. Estem, doncs, davant una «revista de revistes», tal com els seus responsables l’han definida: es trien un conjunt d’articles, es tradueixen a l’anglés i s’editen acompanyats d’un disseny gràfic acurat que compta amb la col·laboració especial d’un artista plàstic de prestigi. El resultat final és una mena de menú degustació que dóna a conéixer el pensament dels nostres intel·lectuals i, a través d’aquests, les realitats de la nostra societat.
Les paraules del director de l’Institut Ramon Llull i del rector de la Universitat de València, així com també els parlaments dels professors Antoni Furió i Josep Lluís Gómez Mompart, han posat de manifest la substancial aportació valenciana al projecte: primerament, perquè Caràcters, Espill i Mètode nodreixen la publicació a partir d’una nòmina d’autors destacats (Gustau Muñoz, Josep Lluís Barona, Joan Francesc Mira, etc.); en segon lloc, perquè l’equip de Publicacions de la Universitat de València assumeix la responsabilitat efectiva de l’edició, i, per últim, perquè la seua impressió té lloc a casa nostra. Al capdavall, un protagonisme que contrasta amb el grau de participació de l’administració autonòmica en l’estructura del Llull, l’aportació de la qual és zero.
En el seu torn d’intervenció, Gómez Mompart ha incidit en la necessitat que tenim, en tant que comunitat lingüística minoritzada, de ser màximament imaginatius si volem sobreviure als temps de les globalitzacions més diverses. Jo afegiria, a més, que, juntament amb l’ocurrència d’idees, ens calen dosis de pragmatisme; és a dir, fórmules per tal d’optimitzar els recursos humans i materials de què disposem. Al meu parer, aquest és, precisament, el major encert de Transfer, que aprofita els esforços particulars de cada revista per a oferir, més enllà de les fronteres particulars, el bo i millor de la nostra literatura d’idees. Es tracta, doncs, d’una potent eina per a la promoció exterior de la llengua i la cultura pròpies, eix inspirador de la institució que impulsa la iniciativa.

dijous, 18 de setembre del 2008

«Ahí està la mort, fill»

Transitar pels llibres d’història és comprovar, amb tristesa, que la major part de les fites contingudes corresponen a episodis obscurs, ben poc lloables. Si, a continuació, acceptem que el devenir històric està protagonitzat pels éssers humans (per bé que, ocasionalment, algú s’haja sentit executor d’una missió divina), el sil·logisme ens portarà a concloure que la brutalitat és un constituent més de la humanitat. Alguns esdeveniments ho mostren amb més nitidesa que altres i, entre els paradigmes tràgics del segle XX, el nazisme hi ocupa un lloc de preferència (no crec que calguen massa explicacions respecte d’això).
Diferents circumstàncies han concorregut perquè, en les últimes setmanes, llegira diversos textos basats en les atrocitats del règim comandat per Hitler: primer, la novel·la K. L. Reich, inspirada en els anys que el seu autor, Joaquim Amat-Piniella, va haver de (mal)viure a Mauthausen; a continuació, Els camps de concentració nazis. Paraules contra l’oblit, una interessant obra de divulgació històrica que Rosa Toran construeix, fonamentalment, a partir de testimonis de supervivents catalans, i, per últim, el fragment de La jungla polaca que El País reproduïa diumenge passat, en el qual Ryszard Kapuściński rememora els primers compassos de la invasió de Polònia.
Totes tres edicions posen de manifest l’anihilament físic i moral imposat pels nazis a partir d’una dialèctica implacable: «un mundo de máxima y maniquea reducción que elimina todos los colores intermedios, suaves y cálidos, para reducirlo todo a un agudo y agresivo contrapunto, al blanco y negro, a la más primitiva lucha entre dos fuerzas: el bien y el mal», afirma Kapuściński. La conseqüència directa d’aquest binomi és una segona dualitat igualment inexorable: mort versus supervivència. En definitiva, una experiència inesborrable per als protagonistes, que marcarà la seua trajectòria individual per sempre més; una vivència, davant la qual, l’escriptura actua com a pal·liatiu eficaç, en la mesura que recondeix la constatació personal de l’horror cap a l’esperança del reconeixement col·lectiu.

dijous, 11 de setembre del 2008

Tornar i romandre

Els primers dies de setembre marquen la tornada a la rutina, amb graus i formes diferents segons cada cas. Amb el pas encara canviat pel parèntesi estival, la reincorporació als horaris estrictes i als maldecaps quotidians resulta difícil; síndrome postvacacional, en diuen. Aquesta tornada a la normalitat (no s’ha de perdre de vista que el descans representa una circumstància excepcional) anirà completant-se al llarg de les pròximes setmanes, quan la totalitat de la comunitat educativa torne a ocupar les aules deshabitades durant els últims mesos.
Jo, malgrat no haver représ encara les classes, ja he recuperat part dels ingredients que acompanyen l’època de treball. Entre ells, destaca el preceptiu canvi de residència, ja efectuat. D’aquesta manera, els costeruts carrers de Bocairent han deixat pas a les avingudes de València i he començat de nou la dialèctica (ben sovint, dificultosa) setmana versus cap de setmana.
Setembre és, a més, un moment acostumat als bons propòsits (com també ocorre en altres èpoques de l’any): l’estudi d’idiomes, la pràctica d’algun esport, l’esforç de deixar el tabac o l’inici d'una dieta alimentària són algunes de les anotacions freqüents en les llistes d’aquestes setmanes. Després potser tot s’esborre; aleshores, però, ja haurem interioritzat la rutina i l’estrés diari ens haurà fet oblidar els projectes, que quedaran suspesos fins a la pròxima declaració d’intencions (previsiblement, amb la vinguda del nou any).

dijous, 4 de setembre del 2008

L’esperança com a argument

Des de finals de la setmana passada, Barack Obama és oficialment el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units. Després de mesos de primàries, protagonitzades per un esmolat cara a cara amb Hillary Clinton, el ritual de la convenció (ben pintoresc, des de la nostra perspectiva) va proclamar el senador per Illinois cap de cartell per al pròxim quatre de novembre. John McCain serà l’adversari republicà en unes eleccions que, passe el que passe, posaran fi a l’era de George W. Bush.
Vaig descobrir Obama abans de l’obamania. Va ser a través d’un reportatge que fa temps (no sé quant exactament) va aparéixer en El país semanal; recorde que en vaig quedar prendat. I és que, malgrat la distància que separa la societat nord-americana de l’europea, el seu discurs em resultava molt pròxim als meus posicionaments ideològics. A més, la pròpia trajectòria personal era l’aval principal de les seues paraules.
Ara, convertit en un autèntic referent internacional (a Berlín va congregar dues-centes mil persones), ha fet de l’esperança el motor que articula el seu projecte polític. Per això, proposa canvis substancials en les relacions internacionals, en les prestacions socials que afecten les classes treballadores, en el sistema educatiu, en la cobertura sanitària, etc. I és que, com recordava la seua esposa, B. Obama mai parla de com és la realitat sinó de com hauria de ser. Si, finalment, arriba a ocupar la Casa Blanca no ho tindrà gens fàcil però estic convençut que s’esforçarà per a fer realitat aquestes propostes. Yes, he cans.