Vides fetes de paraula

No sé fins a quin punt deu fer gràcia que a u li reconeguen la seua trajectòria professional: el protagonista en qüestió pot interpretar el gest com un anticipi del final i, en conseqüència, lliurar-se a un perillós sentiment de desgast. O potser no és així: igual l’individu en qüestió veu en l’acte un motiu per a renovar il·lusions i idees que conduïsquen a bastir nous projectes. Siga com siga, del que no en tinc cap de dubte és de la necessitat dels reconeixements públics en el marc d’una determinada col·lectivitat. I és que qualsevol grup humà necessita d’uns referents culturals, intel·lectuals, polítics, etc. no per a recrear-se en l’autocomplaença (actitud recurrent en els grans patriotes) sinó com a estímul d’altres contribucions tan o més decisives que les anteriors.

En aquest sentit, la setmana ens deixa la distinció de dues persones que han fet (i haurien de continuar fent) créixer la societat valenciana. La primera d’aquestes és Rosa Serrano, que el passat divendres va rebre l’homenatge de la revista Saó. Es tracta d’una demostració més del tarannà d’aquesta publicació, la qual constitueix per a molts descreguts com jo una d’aquelles illes que ens reconcilien (ni que siga parcialment) amb l’Església catòlica. La trajectòria de l’editora de Tàndem és de les que se’n diuen polièdriques: mestra, escriptora, empresària, etc.; apassionada dels llibres, conclouria jo. Sempre que l’he vista va acompanyada d’un grapat de volums; li resulten especials i té, a més, la gràcia d’aconseguir que també acaben sent-ho per a l’oient que té al davant.

Josep Piera ha sigut l’altre honorat. En aquest cas, una exposició inaugurada dimarts a la Nau ha suposat l’inici d’un programa d’activitats commemoratives dels seus quaranta anys de dedicació literària. Vaig descobrir l’escriptor saforenc gràcies a un treball acadèmic sobre els llibres de viatges; vaig llegir, aleshores, Un bellíssim cadàver barroc (1987), Seduccions de Marràqueix (1996) i A Jerusalem (2005). Realment, és una ploma excepcional, amb una capacitat extraordinària per a conjugar els paisatges íntims amb els més diversos racons mediterranis. «He après de veus, de llibres, converses i mirades,/ del cos que em du, de l’atzar jugarrí,/ dels déus fugissers i d’una estrella única./ De tots he après que un lloc i un jo fan la vida.», diu en un dels seus poemes, tan ressenyables com les obres narratives. Felicitem-nos, doncs, pels recorreguts de Piera i de Serrano, al temps que treballem perquè noves aportacions florisquen en aquest llogaret nostre.

En defensa de l'educació de tots

Acabe d’arribar de la concentració que la Plataforma per l’Ensenyament Públic havia convocat contra la política de educativa de la Generalitat. Centenars de ciutadans, en qualitat de mestres, mares… o simplement de gent compromesa amb el sector públic, ens hem aplegat a la plaça de Manises per a cridar «amb aquesta educació, Font de Mora dimissió». El clam, que s’ha produït simultàniament a València, Castelló i Alacant, segueix el conjunt protestes desenvolupades en els últims dies als centres i pot ser el preàmbul d’una vaga anunciada per al mes de novembre si la situació no es recondueix.

Mentre transitava entre els assistents, he tingut la sensació que el desgavellat espectacle provocat amb Educació per a la Ciutadania era només l’últim esglaó (i un dels més sonats, tot siga dit) d’una sèrie d’actuacions que la conselleria de l’honorable vila-realenc ha dut a terme en els últims anys: precarietat en les infraestructures, extensió de l’uniforme, places per cobrir, etc. La comunitat escolar, doncs, ha eixit al carrer perquè està farta de decisions que entrebanquen el seu treball diari, complex i meritori a parts iguals.

En aquest sentit, sempre m’he preguntat si pot gestionar els serveis públics algú (siga d’un o altre signe polític) que no creu en aquests: que hi confia tan poc que ell mateix no està disposat a usar-los, que en qüestiona sistemàticament la viabilitat o que assumeix com a inevitables les deficiències de moltes prestacions. Em fa la impressió que tant el senyor Font de Mora com el president Camps són d’aquests; només això explicaria el desprestigi periòdic a què sotmeten el nostre sistema educatiu.

Per un mínim comú denominador valencià

Arriba el nou d’octubre i, amb ell, la festivitat dels valencians. Des de fa una grapat d’anys, entre els diversos sentiments que la data em genera, predomina una poderosa sensació de pesantor, vinculada a una reiterada nòmina de proclames i de retrets. Paraules tan allunyades del meu univers personal com orgull o patriotisme farceixen un seguit de declaracions grandiloqüents que, en la majoria de casos, acaben convertint-se en un instrument d’atac d’uns sectors cap a d’altres. El resultat d’aquests comportaments és la contribució a l’aprofundiment de l’escletxa (decididament irreconciliable per a alguns) que somou, des de fa tres dècades, els fonaments de la nostra societat.

Per tot això, compartisc la prioritat de formular un valencianisme transversal, tal com expressa Gil-Manuel Hernández en un interessant article publicat recentment en Levante. Seguint Michel Lacroix, el nostre sociòleg (sempre suggestiu) enuncia una «incompatibilitat emocional» entre els valencians, materialitzada en universos simbòlics oposats, i davant d’això, reclama un punt de trobada que vaja més enllà de posicions ideològiques concretes. Es tracta, en definitiva, d’aconseguir l’equilibri necessari entre les dues forces que haurien d’actuar al si de qualsevol grup humà: la cohesió i la pluralitat.

Certament, això exigeix de múltiples esforços, concretats en projectes a llarg termini. Ara bé, mentre aquests arriben a quallar (si és que abans som capaços d’impulsar-los), podríem comprometre’ns individualment amb algunes iniciatives: per exemple, propose desterrar definitivament de les nostres intervencions vells etiquetatges carregats de connotacions, com ara blaver o catalanista. Igualment, fóra convenient començar a espigolar en els camps dels altres; és a dir, acostar-nos (ni que siga per mirar) cap a aquelles manifestacions que la inèrcia dels anys ha situat en una vorera contrària a la de cadascú (les falles o la cançó d’autor, posem per cas). I, per últim, caldria convéncer-nos que el debat no deu articular-se entre els valencians autèntics i els que no ho són sinó entre gents que manifesten de maneres diferents una mateixa identitat col·lectiva.

Dotar el canvi de significat

Des de dissabte passat al voltant de les 15.00 hores, Jorge Alarte és el secretari general del PSPV-PSOE. Amb un marge de vint vots, l’alcalde d’Alaquàs va vèncer Ximo Puig, que, a primeries del matí, va pronunciar un discurs brillant tant en la forma com en els continguts. El guanyador, en canvi, va decidir arriscar-se a improvisar una rèplica a l’alcalde de Morella i, al meu parer, no va reeixir en l’intent, a excepció de dos moments puntuals: el compromís amb els valors de l’esquerra i el procediment de confecció de la candidatura a la presidència de la Generalitat. Amb tot, ja se sap que aquestes intervencions resulten, en la majoria de casos, un pur tràmit en la mesura que compten amb una capacitat quasi nul·la a l’hora d’incidir en la decisió final dels delegats.

J. Alarte va reivindicar, una i altra vegada, la idea de canvi, i és indubtable que ell (com també l’executiva, tret d’algun cas particular) representa una profunda renovació de cares. Aquest era un punt essencial perquè el socialisme valencià obrira una nova etapa, fins al punt de convertir-se en el principal obstacle per a Puig. Ara bé, eixe canvi sense projectes, propostes i discursos que l'òmpliguen de contingut, pot conduir cap a un altre fracàs. Lamente, doncs, que el nou secretari general desaprofitara el faristol del Palau de Congressos per a demostrar, des de bon començament, que la transformació proposada compta amb una consistència sòlida, que va més enllà de noms i cognoms. Haurà de començar a fer-ho com més prompte millor, conscient que l’afer comporta temps.

Certament, l’horitzó no dibuixa un camí planer per a Alarte; tot el contrari: passar de ser el màxim dirigent del partit a convertir-se en el líder d’aquest i, només així, poder aspirar a esdevenir un referent per a la societat valenciana, no és una tasca gens fàcil. Aquesta exigeix trobar els mecanismes per a recuperar la credibilitat que el PSPV-PSOE ha anat perdent al llarg dels anys; és l’única manera d’aconseguir que la formació política siga percebuda de nou com un instrument útil per la ciutadania (justament, el que ocorre en moltes poblacions del nostre país). És hora, doncs, que s’articule un veritable marcatge a la política del Partit Popular, com també és el moment de respondre a cada despropòsit de l’actual govern de la Generalitat amb una alternativa real. Espere, per tant, que l’ambició demostrada per l’alcalde d’Alaquàs al llarg dels últims mesos siga l’aliat adequat per a la consecució d’aquests objectius. Sort i encert!

Un tast gustós d'idees

Aquesta vesprada, la Nau ha acollit la presentació del tercer número de Transfer, una edició de caràcter anual promoguda per l’Institut Ramon Llull amb la col·laboració de la Universitat de València. La proposta té com a objectiu presentar a la comunitat internacional una selecció dels continguts que incorporen les publicacions periòdiques d’alta divulgació procedents del conjunt de l’àmbit lingüístic català. Estem, doncs, davant una «revista de revistes», tal com els seus responsables l’han definida: es trien un conjunt d’articles, es tradueixen a l’anglés i s’editen acompanyats d’un disseny gràfic acurat que compta amb la col·laboració especial d’un artista plàstic de prestigi. El resultat final és una mena de menú degustació que dóna a conéixer el pensament dels nostres intel·lectuals i, a través d’aquests, les realitats de la nostra societat.

Les paraules del director de l’Institut Ramon Llull i del rector de la Universitat de València, així com també els parlaments dels professors Antoni Furió i Josep Lluís Gómez Mompart, han posat de manifest la substancial aportació valenciana al projecte: primerament, perquè Caràcters, Espill i Mètode nodreixen la publicació a partir d’una nòmina d’autors destacats (Gustau Muñoz, Josep Lluís Barona, Joan Francesc Mira, etc.); en segon lloc, perquè l’equip de Publicacions de la Universitat de València assumeix la responsabilitat efectiva de l’edició, i, per últim, perquè la seua impressió té lloc a casa nostra. Al capdavall, un protagonisme que contrasta amb el grau de participació de l’administració autonòmica en l’estructura del Llull, l’aportació de la qual és zero.

En el seu torn d’intervenció, Gómez Mompart ha incidit en la necessitat que tenim, en tant que comunitat lingüística minoritzada, de ser màximament imaginatius si volem sobreviure als temps de les globalitzacions més diverses. Jo afegiria, a més, que, juntament amb l’ocurrència d’idees, ens calen dosis de pragmatisme; és a dir, fórmules per tal d’optimitzar els recursos humans i materials de què disposem. Al meu parer, aquest és, precisament, el major encert de Transfer, que aprofita els esforços particulars de cada revista per a oferir, més enllà de les fronteres particulars, el bo i millor de la nostra literatura d’idees. Es tracta, doncs, d’una potent eina per a la promoció exterior de la llengua i la cultura pròpies, eix inspirador de la institució que impulsa la iniciativa.

«Ahí està la mort, fill»

Transitar pels llibres d’història és comprovar, amb tristesa, que la major part de les fites contingudes corresponen a episodis obscurs, ben poc lloables. Si, a continuació, acceptem que el devenir històric està protagonitzat pels éssers humans (per bé que, ocasionalment, algú s’haja sentit executor d’una missió divina), el sil·logisme ens portarà a concloure que la brutalitat és un constituent més de la humanitat. Alguns esdeveniments ho mostren amb més nitidesa que altres i, entre els paradigmes tràgics del segle XX, el nazisme hi ocupa un lloc de preferència (no crec que calguen massa explicacions respecte d’això).

Diferents circumstàncies han concorregut perquè, en les últimes setmanes, llegira diversos textos basats en les atrocitats del règim comandat per Hitler: primer, la novel·la K. L. Reich, inspirada en els anys que el seu autor, Joaquim Amat-Piniella, va haver de (mal)viure a Mauthausen; a continuació, Els camps de concentració nazis. Paraules contra l’oblit, una interessant obra de divulgació històrica que Rosa Toran construeix, fonamentalment, a partir de testimonis de supervivents catalans, i, per últim, el fragment de La jungla polaca que El País reproduïa diumenge passat, en el qual Ryszard Kapuściński rememora els primers compassos de la invasió de Polònia.

Totes tres edicions posen de manifest l’anihilament físic i moral imposat pels nazis a partir d’una dialèctica implacable: «un mundo de máxima y maniquea reducción que elimina todos los colores intermedios, suaves y cálidos, para reducirlo todo a un agudo y agresivo contrapunto, al blanco y negro, a la más primitiva lucha entre dos fuerzas: el bien y el mal», afirma Kapuściński. La conseqüència directa d’aquest binomi és una segona dualitat igualment inexorable: mort versus supervivència. En definitiva, una experiència inesborrable per als protagonistes, que marcarà la seua trajectòria individual per sempre més; una vivència, davant la qual, l’escriptura actua com a pal·liatiu eficaç, en la mesura que recondeix la constatació personal de l’horror cap a l’esperança del reconeixement col·lectiu.

Tornar i romandre

Els primers dies de setembre marquen la tornada a la rutina, amb graus i formes diferents segons cada cas. Amb el pas encara canviat pel parèntesi estival, la reincorporació als horaris estrictes i als maldecaps quotidians resulta difícil; síndrome postvacacional, en diuen. Aquesta tornada a la normalitat (no s’ha de perdre de vista que el descans representa una circumstància excepcional) anirà completant-se al llarg de les pròximes setmanes, quan la totalitat de la comunitat educativa torne a ocupar les aules deshabitades durant els últims mesos.

Jo, malgrat no haver représ encara les classes, ja he recuperat part dels ingredients que acompanyen l’època de treball. Entre ells, destaca el preceptiu canvi de residència, ja efectuat. D’aquesta manera, els costeruts carrers de Bocairent han deixat pas a les avingudes de València i he començat de nou la dialèctica (ben sovint, dificultosa) setmana versus cap de setmana.

Setembre és, a més, un moment acostumat als bons propòsits (com també ocorre en altres èpoques de l’any): l’estudi d’idiomes, la pràctica d’algun esport, l’esforç de deixar el tabac o l’inici d'una dieta alimentària són algunes de les anotacions freqüents en les llistes d’aquestes setmanes. Després potser tot s’esborre; aleshores, però, ja haurem interioritzat la rutina i l’estrés diari ens haurà fet oblidar els projectes, que quedaran suspesos fins a la pròxima declaració d’intencions (previsiblement, amb la vinguda del nou any).

L’esperança com a argument

Des de finals de la setmana passada, Barack Obama és oficialment el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units. Després de mesos de primàries, protagonitzades per un esmolat cara a cara amb Hillary Clinton, el ritual de la convenció (ben pintoresc, des de la nostra perspectiva) va proclamar el senador per Illinois cap de cartell per al pròxim quatre de novembre. John McCain serà l’adversari republicà en unes eleccions que, passe el que passe, posaran fi a l’era de George W. Bush.

Vaig descobrir Obama abans de l’obamania. Va ser a través d’un reportatge que fa temps (no sé quant exactament) va aparéixer en El país semanal; recorde que en vaig quedar prendat. I és que, malgrat la distància que separa la societat nord-americana de l’europea, el seu discurs em resultava molt pròxim als meus posicionaments ideològics. A més, la pròpia trajectòria personal era l’aval principal de les seues paraules.

Ara, convertit en un autèntic referent internacional (a Berlín va congregar dues-centes mil persones), ha fet de l’esperança el motor que articula el seu projecte polític. Per això, proposa canvis substancials en les relacions internacionals, en les prestacions socials que afecten les classes treballadores, en el sistema educatiu, en la cobertura sanitària, etc. I és que, com recordava la seua esposa, B. Obama mai parla de com és la realitat sinó de com hauria de ser. Si, finalment, arriba a ocupar la Casa Blanca no ho tindrà gens fàcil però estic convençut que s’esforçarà per a fer realitat aquestes propostes. Yes, he cans.

Tots els colors del verd

Des d’Euskadi estant, se’m fa difícil reconéixer els paràmetres amb què els mitjans de comunicació d’una i altra tendència ens presenten la societat basca. Ara bé, em costa encara més veure’m obligat a esmentar la qüestió del terrorisme quan aquesta terra i aquesta gent posseeixen milers de motius dignes de ser ressenyats. Em permetré, per tant, centrar els meus comentaris en la bellesa que irradien aquestes valls, sense cap ànim de minimitzar la gravetat de la situació.

En primer lloc, he de dir que la descoberta principal d’aquests dies ha sigut Bilbao. De Donostia, n’havia sentit parlar i la meua retina feia temps que albergava algunes imatges del seu entorn privilegiat. Ara bé, l’urbs obscura amb què la meua imaginació havia dibuixat la capital de Biscaia es va esfondrar amb els primers passejos. La ria, travessada per nombrosos ponts amb personalitats diverses, és una potent artèria que dóna vida a la ciutat, la qual troba el seu punt de referència en el Museu Guggenheim (el Guggue, com amigablement el saludava un xiquet espavilat des del tramvia). La creació de l’arquitecte Frank O. Gehry és una autèntica passada, tant a nivell exterior com interior: les formes, els materials, les textures, etc. encaixen amb centenars d’idees suggeries, fet que et permet estar hores i hores contemplant-lo.

També podries romandre llargues estones recorrent el jardí de Chillida-Leku, el lloc escollit pel mateix escultor per a exposar una part important de la seua obra. A través d’aquest museu a l’aire lliure, u pot renovar la seua admiració cap a l’artista i entendre un poc més els temes, els objectius, les formes, etc. amb què Eduardo Chillida aconsegueix interrogar-nos. Uns qüestionaments que arrelen profund en aquesta contrada ja que tant els materials com els procediments recorden la fisonomia particular d’Euskadi.

Cants afectuosos

Amb l’argument dels vincles afectius i del reconeixement institucional que rebrà la pròxima tardor, Paco Muñoz va triar Bocairent per a oferir un dels seus últims concerts, amb els quals dirà adéu als escenaris. El recital va tenir lloc dissabte passat a la plaça de bous, amb la presència d’un miler d’assistents que, des d’una profunda emoció, vam anar assaborint les melodies que creixien en l’entaulat.

La feblesa física que el cantautor va transmetre va deixar clar que l’acomiadament anunciat era justificat i sobretot definitiu. No obstant això, els sentiment incorporats en les seues cançons es van enlairar amb la mateixa força de sempre. La interpretació de Serra de Mariola ho va palesar amb nitidesa: la peça, especial tant per a P. Muñoz com per al públic, va fondre la veu de tots, sota la mirada atenta de la protagonista.

Abans, però, ens va anar desvelant els afers amorosos de les nostres muntanyes, les últimes voluntats de Vicent Andrés Estellés, les olors del Mediterrani…, fins a arribar a proferir un amarg «què vos passa valencians?» I tot des de l’afecte pregon perquè eixe és precisament, l’eix inspirador de Muñoz: l’afecte al país, a la seua gent, a la seua llengua, al seu patrimoni natural, a les seues personalitats, etc. Al capdavall, un afecte sentit cap a tots nosaltres en la nostra condició de valencians.

Replantejar Fuster

Des de fa anys (comptant algunes interrupcions), l'estiu bocairentí disposa d'una proposta cultural ben remarcable: les Xarrades a la fresca. Inspirada en la voluntat de mantindre el carrer com a espai de socialització, la iniciativa reuneix un seguit de ponents que, al llarg de quadre dies, tracten temes diversos: la meteorologia, l’esport, la història, la literatura, etc. Precisament, aquesta última ha sigut la protagonista de la quarta sessió d’enguany, a través de la intervenció d’Isidre Crespo sobre la figura de Joan Fuster.

L’escriptor suecà va suposar un punt d’inflexió en la història recent dels valencians i la seua ombra s’estén amb força fins a l’actualitat, potser perquè encara no hem trobat ningú capaç d’eclipsar (en extensió i/o intensitat) la magnitud de la seua obra. Amb tot, aquesta circumstància no ha servit per a superar els recels que J. Fuster desperta en determinats sectors de la nostra societat, sota l’etiquetatge malèfic de catalanista. Respecte d’això, val a dir que l’actitud reduccionista d’alguns dels seguidors més fervents no hi ha ajudat gens.

Així doncs, cal buscar les estratègies oportunes per a acostar el major públic possible a la producció fusteriana i crec que el camí per a aconseguir-ho és el traçat per I. Crespo en la seua exposició: el Fuster plural. És a dir, un plantejament que deixe patent la versatilitat de l’autor, en què la dimensió d’ideòleg polític (que cal conéixer i reconéixer) no sepulte la de poeta, la d’historiador de la cultura, la de crític de literatura, etc.

Una nova cita amb l’olimpisme

Demà el món mirarà Pequín. Amb l’esport com a argument, la gala inaugural dels Jocs Olímpics acapararà l’atenció mediàtica internacional. En aquesta ocasió, a més, comptarà amb l’afegit d’eventuals manifestacions reivindicatives que obscurisquen els dictats de les autoritats xineses. I és que la declaració d’intencions que va portar el Comité Olímpic Internacional a triar la seu del 2008, s’ha quedat precisament en això: en bons propòsits, sense arribar a convertir-se en canvis substancials.

Però, per a mi, abordar unes olimpiades serà sempre parlar de Barcelona 92. La distància del temps va desdibuixant els detalls d’uns esdeveniments que, afortunadament, vaig poder viure en primera persona. Amb tot, perviuen els fonaments del record i sobretot conserve intacta la capacitat d’emocionar-me davant l’encesa del peveter, la interpretació de l’Amics per sempre o l’adéu del Cobi enlairant-se cap al cel de Monjuïc.

Ben possiblement, aleshores com ara, del que es tractava era d’enlluernar-nos amb imatges sorgides d’interessos allunyats de la pura competició esportiva. És, per això, que, de segur, demà Xina lluirà les seues millors gales i, entre focs d’artifici i coreografies arriscades, dissimularà les pròpies vergonyes, al temps que aconseguirà que bona part de nosaltres arribem a pensar que potser no hi havia per a tant.

Proximitats desconegudes

Amb vergonya, confesse que no conec el meu país: hi ha desenes de pobles en què no he estat mai, muntanyes que no situe en el mapa, contrades que passe per alt, etc. És una mostra nítida del que podríem anomenar la paradoxa de la proximitat, segons la qual, allò que tenim més a la vora és allò que més ignorem. Sembla que l’efecte no és exclusiu d’aquestes latituds i que, ben possiblement, respon al menyspreu amb què acostumem a mirar la quotidianitat.

Obsedit per començar a dominar pam a pam el territori valencià, diumenge passat vaig fer via cap a la Marina Baixa. L’itinerari per les terres del sud em va deixar amb una sensació agredolça ja que la descoberta de paisatges ressenyables va anar acompanyada de la constatació cruel dels excessos urbanístics comesos en els últims anys. La brutalitat que ha devorat termes municipals com el d’Altea és tal que u arriba a pensar en l’actual crisi immobiliària com un respir per a la desfeta.

Siga com siga, la comarca presenta indrets agradables: els nuclis urbans tradicionals de la Núcia i Polop, la serra de Bèrnia o Guadalest haurien de ser referències ineludibles per a tots nosaltres. Els primers són una bona mostra del saber fer dels nostres avantpassats, plenament conscients que el respecte al medi ambient equivalia també a la consideració cap a ells. Al seu torn, el serpenteig muntanyós que porta fins a Guadalest i la mateixa població constitueixen una estampa d’aquelles que desitgem trobar en els nostres viatges de llarga distància. Aquesta, però, la tenim a un tir de pedra i, a més, està servida amb ingredients casolans.

Una eina útil en favor del valencià

«Qui t’ha parit que t’entenga, Acadèmia Valenciana de la Llengua», crida una cançó de La Gossa Sorda. Ahir, mentre l’escoltava per casualitat, vaig pensar que la criatura ja té uns deu anys, de manera que podem començar a fer un balanç aproximatiu de la tasca desenvolupada. Respecte d’això, és d’esperar que la ponderació no siga unànime: alguns continuaran pensant que és la mateixa font d’aprovisionament salarial que el primer dia; altres, per contra, valoraran la faena feta i els projectes de futur.

Jo m’identifique amb la segona posició, al temps que expresse amb tota claredat que l’AVL s’ha convertit en un instrument eficaç per al valencià. En primer lloc, perquè ha servit per oficialitzar (i, consegüentment, consolidar) una normativa unitària inspirada en els criteris dels nostres principals filòlegs, com ara Manuel Sanchis Guarner. En segon lloc, perquè ha fet del consens la guia del seu funcionament: en un país acostumat a convertir la llengua en un element de confrontació, l’esforç per buscar els punts de trobada és d’agrair. I, finalment, perquè ha disposat un quantiós pressupost públic per a iniciatives que dignifiquen el valencià: publicacions, línies d’investigació, exposicions, etc.

Val a dir que, malgrat tot això, reconec l’estridència d’alguna proposta i l’esperpent d’alguns episodis protagonitzats per la institució. Ara bé, en cap cas, aquestes circumstàncies puntuals poden eclipsar el gruix de la trajectòria. Crec, sincerament, que, gràcies al bon fer d’aquests anys, l’Acadèmia té hui molts més partidaris que el 1998. Així doncs, hem d’esperar que continue treballant (amb més intensitat, si cap) perquè, d’ací a una altra dècada, la seua tasca haja revertit de manera decisiva en la normalització del valencià.

Aniversari feliç

Cada vegada que m’acoste a Gandia, tinc la impressió de trobar-me davant una mescla harmoniosa d’avantguarda i tradició, d’aroma de poble i posat de ciutat. És el mateix sentiment que, fa anys, tenia quan caminava pels carrers d’Alcoi. En aquest cas, però, bé perquè haja canviat jo o bé perquè ho haja fet la localitat, eixa sensació s’ha esvaït per complet i el municipi ha quedat impregnat, per a mi, d’una potent empremta despersonalitzadora.

Dilluns vaig visitar la capital de la Safor amb motiu de l’acte inaugural de la universitat d’estiu. La iniciativa, que combina la formalitat acadèmica amb la distensió que propicia el clima de juliol, compleix enguany vint-i-cinc anys. Per això, bona part dels discursos protocol·laris van estar dedicats al reconeixement de totes les persones i institucions que han treballat esforçadament per a portar a terme més de dues dècades d’activitat.

La vicepresidenta del Govern d’Espanya va ser l’encarregada de pronunciar la conferència d’obertura d’aquesta edició. En la seua intervenció, Maria Teresa Fernández de la Vega va voler allunyar-se del discurs polític convencional per a endinsar-se en els terrenys de la lectio acadèmica. Així, va anar desplegant una idea central: la reivindicació de la formació com a motor del desenvolupament social. Justament, aquest ha sigut l’objectiu perseguit per la Universitat d’Estiu de Gandia des de la seua fundació. Cal, doncs, felicitar els promotors i desitjar, com a mínim, un altre quart de segle d’existència.

Les misèries de la política

Dénia ha viscut dies convulsos després de mesos de tensió que preveien els fets consumats dilluns passat. Ni la proximitat de les festes majors ni la mobilització ciutadana han pogut evitar una moció de censura il·legítima, aprovada amb el vot d’un regidor trànsfuga. Juan Collado és el nom que passarà a la nòmina de la vilesa democràtica (cada vegada més àmplia), juntament amb el d’un Partit Popular còmplice i beneficiari de la iniciativa.

L’anterior equip de govern (PSPV i Bloc) ha treballat durant cinc anys de manera incansable pels interessos de la majoria dels ciutadans de la capital de la Marina Alta: preservant l’entorn natural, potenciant un urbanisme sostenible, creant noves dotacions públiques, etc. I tot amb dificultats important tant a nivell intern com extern al municipi. Pel que fa a aquestes últimes, cal no passar per alt l’actitud de la Generalitat Valenciana, que ha retardat infraestructures, ha retallat subvencions i ha bloquejat projectes.

En una entrevista recent, la ja exalcaldessa socialista confessava, amb gest casat i impotent, que un govern que protegeix les Rotes, que s’oposa a la construcció massiva de les Marines o que dissenya una ronda perimetral a la mesura del ciutadà d’a peu, tenia els dies comptats. I així ha estat. Certament, el colp és duríssim però, de nou (i ja van unes quantes vegades), l’esquerra ha demostrat la dignitat del seu projecte; les misèries queden en mans d’altres, que esperem que el temps acabe posant al lloc que mereixen.

La victòria dels sentiments identitaris

Diumenge passat, la selecció espanyola de futbol es va proclamar campiona de l’Eurocopa 2008, celebrada a Àustria i Suïssa. Els amants, que no experts, d’aquest esport estem enormement contents de la victòria ja que l’equip de Luis Aragonés ha oferit molt bon joc al llarg de les jornades de competició. Xavi, Casillas, Torres, Sena, Cazorla, etc. ens han fet vibrar amb el baló i, des dels nostres còmodes seients, hem pogut gaudir d’un grapat d’estones per al record.

Però el futbol (particularment, el de qualsevol selecció dita nacional) no és només esport; és sobretot sentiment, en aquest cas, sentiment identitari. Per això, al voltant del triomf s’ha revifat el debat de la identificació amb Espanya i han aflorat les diferents maneres de concebre-la. Hem tingut, doncs, l’oportunitat de comprovar el distanciament d’alguns sectors amb l’estat, la reacció airada dels partidaris de l’Espanya monolítica i l’alegria continguda d’aquells que valoren la força d’un equip amb diverses llengües maternes.

Personalment, m’identifique amb aquests darrers; és a dir, amb aquells que podríem reconéixer amb l’etiqueta de l’Espanya plural. Sé que, per a molts, el concepte representa una ingenuïtat colossal i potser ho és (jo, que me’l crec, en dubte amb freqüència). No obstant això, des d’aquest posicionament, fa temps que vaig aconseguir entendre el conjunt de sentiments identitaris presents en l’estat, una consideració que no sempre he sabut trobar en aquells que s’adscriuen a les altres dues posicions.

Propòsits estivals

Aquests últims dies de juny suposen els primers compassos de l’estiu. La inestabilitat del clima fa que, moltes vegades, coste reconéixer quan hem passat d’una estació a una altra. Ara bé, en el cas de l’època en què ens trobem, hi ha un element sagrat que ens anuncia l’arribada: les vacances. Podríem dir que aquestes representen l’estiu psicològic: abans del començament del descans laboral, sembla que la caloreta i l’allargament de la vesprada són adversaris més que no aliats; just el contrari del que ocorre una vegada abandonada la jornada laboral.

Al seu torn, la setmana de transició entre ambdós estadis constitueix un moment propici per a la programació d’activitats i la declaració de bones intencions: faré, faré, faré… Els viatges, les pràctiques esportives, les lectures, etc. s’acumulen en la ment, amb el ple convenciment que aquesta vegada, a diferència de les anteriors, sí que arribaran a bon port. La realitat, però, quasi sempre és tossuda i, de ben segur, que quan setembre amenace des de la penombra, comprovarem les dimensions del miratge.

Siga com siga, jo tinc un grapat de llibres damunt la taula per a refrescar-me en les pròximes setmanes. En primer lloc, espere llegir els dos Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians: el de narrativa, L’home manuscrit (Moll/ Proa), perquè ha rebut molts bons comentaris, i el de poesia, Claustre (Tres i Quatre), perquè, a més dels elogis, és d’una companya d’escenaris. Vull també aprofundir en un tema que fa temps que m’interessa: la memòria i, més concretament, la utilització que en fem. Per això, m’he fixat en el llibre d’Enzo Traverso Els usos del passat. Història, memòria i política (Publicacions de la Universitat de València). I, finalment, m’agradaria llegir alguna cosa (encara no sé quina) de José Luis Peixoto, un novel·lista portugués a qui vaig descobrir en una entrevista de Levante fa mesos. Ja vorem en què queda tot.

Un carrascar amb encant

Entre la serra de Mariola i Ibi, s’alça el parc natural de la Font Roja, un paisatge d’extraordinària bellesa apreciat pels alcoians i les gents de les localitats veïnes. Per a mi, és un d’eixos raconets predilectes que tots tenim; per això, quan l’ànim flaqueja, recórrec a ell. Igualment, sempre que tinc convidats els suggerisc (no sempre amb èxit, tot s’ha de dir) passejar pel seu interior.

Fa goig caminar pels itineraris que recorren el paratge combinant l’atenció a la flora amb les vistes panoràmiques que ofereixen alguns dels nombrosos miradors existents. Resulta difícil no aturar-se a cada pas: els moviments d’algun animalet poruc, el reclam d’una cavitat entre les roques o les restes de masos i pous de neu gairebé t’obliguen a detindre’t. A més, durant la tardor, el parc cobra una força especial ja que, a l’encant de tot l’any, se suma l’amalgama cromàtic de la vegetació.

Així doncs, l’atractiu de la Font Roja és la natura, sense cap altre additiu. En conseqüència, tots aquells que l’estimem rebutgem el projecte que aspira a construir un hotel de luxe al cor de la muntanya. La reacció popular no s’ha fet esperar però, si les coses no canvien, tot fa pensar que la iniciativa es portarà a terme i que, novament, els dictats dels interessos econòmics s’imposaran triomfals per sobre del respecte mediambiental.

Un autèntic projecte de ciutat

Des de la lògica particular que inspira la política, costa trobar propostes que tinguen continuïtat manen uns o manen altres. Malauradament, la tònica general és fer i desfer a partir de criteris enfrontats, amb la consegüent pèrdua d’esforços i de recursos. No obstant això, hi ha excepcions lloables: bones idees plantejades en un moment determinat que són seguides fins a concloure plenament la seua execució.

Al meu parer, un exemple destacat d’aquesta segona manera d’actuar és la transformació del riu Túria al seu pas per la ciutat de València. Des que la mobilització popular (a l’empara de l’eslògan «El llit del Túria és nostre i el volem verd») guanyara aquest espai per a la ciutat, les successives corporacions municipals han anat habilitant diferents segments fins a completar-ne la pràctica totalitat.

A hores d’ara, l’antic riu és un extens jardí replet de vegetació, instal·lacions esportives, dotacions culturals i zones d’oci. Aquesta oferta plural explica la vitalitat que el Túria manté en qualsevol moment del dia. Cal felicitar-nos, doncs, que, en aquest cas, els anhels de les reivindicacions no hagen trobat l’obstacle de la política i que, justament, aquesta haja sigut l’aliat perfecte per a materialitzar-les.

Aprendre del passat per a ser responsable en el present

De l’Espanya que emigra a l’Espanya que acull és el títol d’una interessant exposició amb la qual podem reconstruir dècades recents de la història de l’estat. Com bé indica l’enunciat que li dóna nom, la mostra permet visualitzar el camí d’anada i tornada experimentat respecte del fenomen migratori: la societat que durant un temps va haver de marxar per conrear el seu futur, ara rep aquells altres que persegueixen els mateixos objectius. Ens trobem, doncs, davant una gràfica lliçó d’història.

Alguns haurien de recórrer més d’una vegada les vitrines instal·lades a l’edifici de la Nau. Comprovarien, així, com de difícil és abandonar la pròpia terra per a anar cap al desconegut. Entendrien també com, una vegada varats en el nou lloc, s’intenta viure el més a prop possible del que u reconeix com a seu. Però sobretot interioritzarien que el respecte i la solidaritat són els únics valors amb què podem tractar els nouvinguts.

I és que, com assenyalava recentment Iñaki Gabilondo, quasi sempre que parlem d’immigració ho fem no des de l’atenció a l’immigrant sinó des dels efectes que la presència d’aquest pot tenir en nosaltres. Precisament, això és el que inspira algunes propostes polítiques que podem qualificar almenys d’extravagants. Consta entendre, doncs, com en una qüestió en què resulta capital el discurs de la responsabilitat, més d’u estimula les baixes passions. D’aquesta manera, no només som injustos amb les persones necessitades sinó que també ho som amb nosaltres, que vam haver de ser acollits en altres temps.

La necessitat universal del testimoni

Fa temps, un company de faenes m’explicava que, avesats com estem a reivindicar la riquesa de la diversitat, ben sovint, oblidem les nombroses coses que ens uneixen; és a dir, l’extensa nòmina d’elements comuns als éssers de tots els temps, fóra quina fóra la seua procedència. He recordat aquest comentari mentre llegia el llibret de Bernardo Atxaga Marques (Arcàdia), dedicat a la necessitat humana de deixar constància dels fets viscuts i de construir una memòria col·lectiva.

«Vam estar aquí, un dia érem vius i vam estar aquí», és el comú denominador que l’escriptor basc atribueix al conjunt de marques orals, escrites, esculpides, etc. amb què es vol donar compte d’unes circumstàncies concretes. Per exemple, d’alguns dels episodis més brutals de la Guerra Civil espanyola (si és que poden establir-se graus de brutalitat al si d’una guerra): «Tot era fum i destrucció. Vaig anar cap a casa meva i no hi havia res, ni tan sols un objecte per endur-me com a record», deixava escrit un supervivent del bombardeig de Gernika.

Ara bé, si al llarg de la història trobem la voluntat permanent de romandre més enllà del temps i de l’espai, també constitueix una constant l’acció dels «esborramarques»; això és, d’aquells que pretenen neutralitzar els testimonis dels altres per a apuntalar els seus. L’acció d’aquests pot ser directa o indirecta, sent aquesta segona més efectiva a causa de la subtilesa amb què s’articula: es tracta de promoure la indiferència respecte de determinats esdeveniments, una actitud que, com assenyala Atxaga inspirat en uns versos de Luis Cernuda, «soterra els cadàvers amb rapidesa, fins i tot abans que els enterrin».

Chillida: habitar l’espai des de l’interrogant

D’art, com de moltes altres coses, no n’entenc gens ni mica. La causa fonamental d’aquesta mancança únicament és imputable a la meua negligència, que ha permés que el temps vaja dissolent les nocions elementals d’aquell llunyà segon de batxillerat i que no m’haja preocupat per superar-les. Però, per sort, no cal saber perquè una obra et suggerisca, et qüestione o, fins i tot, t’atabale. I és que l’art, en bona mesura, s’inscriu en el terreny (gairebé sempre pantanós) dels sentiments i de les emocions, en què no són efectius ni els experts ni les lliçons magistrals.

Deu ser, per tot això, que la producció d’Eduardo Chillida m’encanta des del dia que vaig entropessar amb ella. Dissabte passat, vaig tenir l’oportunitat de trobar-m’hi cara a cara a través del gustós tast que la Fundació ”la Caixa”, en col·laboració amb el Museu Chillida-Leku, ha oferit al públic alacantí durant els últims mesos. A mesura que avançava per la rectilínia sala de la Llotja del Peix, una creixent sensació d’incredulitat anava ressonant en mi: ¿com aconseguia l’artista basc fer brotar del no res un ventall de formes primàries que, al seu torn, es convertien en imponents «signes d’interrogació metafísics»? Ben possiblement, només la genialitat n’era responsable.

Un segon aspecte que em va apassionar va ser el treball entorn de l’escultura monumental, que tan bé concreta la idea de Chillida d’«habitar» l’espai. Per mitjà d’aquesta, l’escultura i el paisatge es construeixen recíprocament, sense subordinacions ni incomunicacions. Lògicament, això converteix la plaça, el carrer, el parc, etc. en un component més a l’abast del creador, que renuncia a la consideració d’aquests com a mers dipositaris (valga l’exemple destacat d’Elogi a l’horitzó, instal·lat a Gijón i reproduït a l'inici). Al capdavall, aquest protagonisme resulta una manera eficaç de contrarestar altres intervencions que només veuen en l’espai públic el segment transitori entre dos punts destacats.

El PSPV a debat

Dimarts passat, la Fundació Societat i Progrés va convocar diferents periodistes a la seua “Tertúlia de progrés” perquè oferiren una visió sobre la situació de l’esquerra valenciana; l’activitat, però, va girar en exclusiva al voltant de la salut del PSPV. Un tema que, al meu parer, no només hauria de ser objecte de reflexió d’aquells ciutadans que, com jo, ens sentim pròxims a aquesta organització en molts aspectes (per bé que discrepem en d’altres), sinó que també hauria de preocupar tots els que, des de diferents posicions, aspiren a tenir algun dia una administració autonòmica de caràcter progressista.

En aquest marc, C. Vázquez (El País), V. Maceda (El Temps), B. Guzmán (Ser) i M. Cubells (ADN) van dibuixar un retrat cru (però honest) del socialisme valencià. Aquesta última, per exemple, va plantejar la incapacitat del PSPV per a sostenir en el temps cap alternativa real a la iniciativa política del PP. Amb tot, van ser dues qüestions internes apuntades per Guzmán les que més em van capficar, no per desconegudes sinó per elementals i imperdonables: la falta de treball seriós dels màxims òrgans del partit i la desconnexió entre les diverses esferes d’aquest (des de la militància fins al govern de Zapatero).

Però fet el diagnòstic (o almenys una part), s’ha de començar a subministrar el tractament i, desgraciadament, aquest només està a l’abast de la direcció executiva. En conseqüència, com el mateix director de Societat i Progrés va reconéixer, no hi ha garanties perquè la tasca de discussió impulsada per la fundació obtinga una traducció en termes d’acció política. No obstant això, m’agradaria pensar que la magnitud de la tragèdia servirà perquè cadascú des de les seues responsabilitats possibilite que el PSPV trobe els projectes, els discursos i els lideratges més convenients. Estic segur que una part significativa de la societat valenciana ho agrairia profundament.

Una pedra més en la paret del valencià

Escola Valenciana acaba de posar en funcionament una meritòria campanya publicitària amb la qual pretén animar els pares i mares a matricular els seus fills en els programes d’ensenyament en valencià. La iniciativa té com a principal atractiu (i encert) la col·laboració de Núria Roca, Hèctor Faubel i Andreu Palop, tres rostres mediàtics que, de segur, ajudaran a véncer algunes de les reticències existents envers la llengua en sectors importants de la nostra societat.

D’aquesta manera, l’entitat consolida l’extensa nòmina d’activitats que l’ha convertida en un dels puntals de la promoció del valencià, amb una trajectòria marcada per dues qualitats fonamentals: la tenacitat i la imaginació. Mitjançant la primera, ha fet créixer, any rere any, propostes que mai no sabrem agrair-li suficientment (les trobades, posem per cas); la segona virtut, al seu torn, ha possibilitat tirar avant eixos projectes des de la limitació econòmica.

Però si, a casa nostra, el compromís amb la llengua té noms i cognoms (com ara els d’Escola Valenciana), igualment disposen de cara i ulls aquells que la menyspreen a través d’actituds diverses (la manipulació, la indiferència, etc.). Lamentablement, el govern valencià ocupa un seient de preferència entre aquests darrers. És, per això, que vull confiar en el fet que les imatges reproduïdes a continuació no només arriben a les cases particulars sinó que també travessen els altius murs del palau de la Generalitat.

Llibres i música entre olors primaverals

Aquests dies fa goig passejar pel jardí de Vivers quan el sol comença a decaure. I és que a una natura en plena efervescència s’hi suma la florida de lletra impresa que comporta la Fira del Llibre de València, la qual enguany arriba a l’edició número trenta-nou. Ahir, mogut per un reclam afegit (la música de Pau Alabajos), vaig acostar-m’hi disposat a fer una primera ullada (les compres vindran el cap de setmana).

Ara bé, em vaig poder concentrar poc en els mostradors perquè la veu del cantautor de Torrent i els acords de la seua violinista van ser els autèntics protagonistes de l’estada. Entre les piles de publicacions, les cançons d’Alabajos em van resultar tan properes com sempre i em van reafirmar en el convenciment que la identificació amb les seues lletres es deu principalment a una qüestió generacional.

Aquesta actuació és només una mostra de tot el que ofereix la fira al voltant de la venda de llibres: presentacions, signatures i animacions infantils completen les activitats amb què les entitats organitzadores pretenen acostar-nos l’exercici de la lectura. Certament, comprar llibres no equival a llegir-los (jo mateix n’adquirisc molts més dels que llegisc) però també cal reconéixer que el contacte directe amb aquests pot servir d’argument perfecte per a l’encontre d’ambdues accions.