Tots els colors del verd

Des d’Euskadi estant, se’m fa difícil reconéixer els paràmetres amb què els mitjans de comunicació d’una i altra tendència ens presenten la societat basca. Ara bé, em costa encara més veure’m obligat a esmentar la qüestió del terrorisme quan aquesta terra i aquesta gent posseeixen milers de motius dignes de ser ressenyats. Em permetré, per tant, centrar els meus comentaris en la bellesa que irradien aquestes valls, sense cap ànim de minimitzar la gravetat de la situació.

En primer lloc, he de dir que la descoberta principal d’aquests dies ha sigut Bilbao. De Donostia, n’havia sentit parlar i la meua retina feia temps que albergava algunes imatges del seu entorn privilegiat. Ara bé, l’urbs obscura amb què la meua imaginació havia dibuixat la capital de Biscaia es va esfondrar amb els primers passejos. La ria, travessada per nombrosos ponts amb personalitats diverses, és una potent artèria que dóna vida a la ciutat, la qual troba el seu punt de referència en el Museu Guggenheim (el Guggue, com amigablement el saludava un xiquet espavilat des del tramvia). La creació de l’arquitecte Frank O. Gehry és una autèntica passada, tant a nivell exterior com interior: les formes, els materials, les textures, etc. encaixen amb centenars d’idees suggeries, fet que et permet estar hores i hores contemplant-lo.

També podries romandre llargues estones recorrent el jardí de Chillida-Leku, el lloc escollit pel mateix escultor per a exposar una part important de la seua obra. A través d’aquest museu a l’aire lliure, u pot renovar la seua admiració cap a l’artista i entendre un poc més els temes, els objectius, les formes, etc. amb què Eduardo Chillida aconsegueix interrogar-nos. Uns qüestionaments que arrelen profund en aquesta contrada ja que tant els materials com els procediments recorden la fisonomia particular d’Euskadi.