
Jo, malgrat no haver représ encara les classes, ja he recuperat part dels ingredients que acompanyen l’època de treball. Entre ells, destaca el preceptiu canvi de residència, ja efectuat. D’aquesta manera, els costeruts carrers de Bocairent han deixat pas a les avingudes de València i he començat de nou la dialèctica (ben sovint, dificultosa) setmana versus cap de setmana.
Setembre és, a més, un moment acostumat als bons propòsits (com també ocorre en altres èpoques de l’any): l’estudi d’idiomes, la pràctica d’algun esport, l’esforç de deixar el tabac o l’inici d'una dieta alimentària són algunes de les anotacions freqüents en les llistes d’aquestes setmanes. Després potser tot s’esborre; aleshores, però, ja haurem interioritzat la rutina i l’estrés diari ens haurà fet oblidar els projectes, que quedaran suspesos fins a la pròxima declaració d’intencions (previsiblement, amb la vinguda del nou any).
1 comentari:
No es pot negar que la tornada a la rutina és molt dura i el record de les setmanes en les quals no recordes ni quin dia és perquè és igual un dimats que un dissabte ens queda llunyà, però cal mirar la part possitiva... Un moment que la trobaré...Ah! sí, la part possitiva és que potser la pròpia rutina no és tan dolenta ja que ens serveix per retrobar-nos amb els companys, els professors, etc. i moltes vegades veure que tot torna a la normalitat és reconfortant.
Publica un comentari a l'entrada