Proximitats desconegudes

Amb vergonya, confesse que no conec el meu país: hi ha desenes de pobles en què no he estat mai, muntanyes que no situe en el mapa, contrades que passe per alt, etc. És una mostra nítida del que podríem anomenar la paradoxa de la proximitat, segons la qual, allò que tenim més a la vora és allò que més ignorem. Sembla que l’efecte no és exclusiu d’aquestes latituds i que, ben possiblement, respon al menyspreu amb què acostumem a mirar la quotidianitat.

Obsedit per començar a dominar pam a pam el territori valencià, diumenge passat vaig fer via cap a la Marina Baixa. L’itinerari per les terres del sud em va deixar amb una sensació agredolça ja que la descoberta de paisatges ressenyables va anar acompanyada de la constatació cruel dels excessos urbanístics comesos en els últims anys. La brutalitat que ha devorat termes municipals com el d’Altea és tal que u arriba a pensar en l’actual crisi immobiliària com un respir per a la desfeta.

Siga com siga, la comarca presenta indrets agradables: els nuclis urbans tradicionals de la Núcia i Polop, la serra de Bèrnia o Guadalest haurien de ser referències ineludibles per a tots nosaltres. Els primers són una bona mostra del saber fer dels nostres avantpassats, plenament conscients que el respecte al medi ambient equivalia també a la consideració cap a ells. Al seu torn, el serpenteig muntanyós que porta fins a Guadalest i la mateixa població constitueixen una estampa d’aquelles que desitgem trobar en els nostres viatges de llarga distància. Aquesta, però, la tenim a un tir de pedra i, a més, està servida amb ingredients casolans.

Una eina útil en favor del valencià

«Qui t’ha parit que t’entenga, Acadèmia Valenciana de la Llengua», crida una cançó de La Gossa Sorda. Ahir, mentre l’escoltava per casualitat, vaig pensar que la criatura ja té uns deu anys, de manera que podem començar a fer un balanç aproximatiu de la tasca desenvolupada. Respecte d’això, és d’esperar que la ponderació no siga unànime: alguns continuaran pensant que és la mateixa font d’aprovisionament salarial que el primer dia; altres, per contra, valoraran la faena feta i els projectes de futur.

Jo m’identifique amb la segona posició, al temps que expresse amb tota claredat que l’AVL s’ha convertit en un instrument eficaç per al valencià. En primer lloc, perquè ha servit per oficialitzar (i, consegüentment, consolidar) una normativa unitària inspirada en els criteris dels nostres principals filòlegs, com ara Manuel Sanchis Guarner. En segon lloc, perquè ha fet del consens la guia del seu funcionament: en un país acostumat a convertir la llengua en un element de confrontació, l’esforç per buscar els punts de trobada és d’agrair. I, finalment, perquè ha disposat un quantiós pressupost públic per a iniciatives que dignifiquen el valencià: publicacions, línies d’investigació, exposicions, etc.

Val a dir que, malgrat tot això, reconec l’estridència d’alguna proposta i l’esperpent d’alguns episodis protagonitzats per la institució. Ara bé, en cap cas, aquestes circumstàncies puntuals poden eclipsar el gruix de la trajectòria. Crec, sincerament, que, gràcies al bon fer d’aquests anys, l’Acadèmia té hui molts més partidaris que el 1998. Així doncs, hem d’esperar que continue treballant (amb més intensitat, si cap) perquè, d’ací a una altra dècada, la seua tasca haja revertit de manera decisiva en la normalització del valencià.

Aniversari feliç

Cada vegada que m’acoste a Gandia, tinc la impressió de trobar-me davant una mescla harmoniosa d’avantguarda i tradició, d’aroma de poble i posat de ciutat. És el mateix sentiment que, fa anys, tenia quan caminava pels carrers d’Alcoi. En aquest cas, però, bé perquè haja canviat jo o bé perquè ho haja fet la localitat, eixa sensació s’ha esvaït per complet i el municipi ha quedat impregnat, per a mi, d’una potent empremta despersonalitzadora.

Dilluns vaig visitar la capital de la Safor amb motiu de l’acte inaugural de la universitat d’estiu. La iniciativa, que combina la formalitat acadèmica amb la distensió que propicia el clima de juliol, compleix enguany vint-i-cinc anys. Per això, bona part dels discursos protocol·laris van estar dedicats al reconeixement de totes les persones i institucions que han treballat esforçadament per a portar a terme més de dues dècades d’activitat.

La vicepresidenta del Govern d’Espanya va ser l’encarregada de pronunciar la conferència d’obertura d’aquesta edició. En la seua intervenció, Maria Teresa Fernández de la Vega va voler allunyar-se del discurs polític convencional per a endinsar-se en els terrenys de la lectio acadèmica. Així, va anar desplegant una idea central: la reivindicació de la formació com a motor del desenvolupament social. Justament, aquest ha sigut l’objectiu perseguit per la Universitat d’Estiu de Gandia des de la seua fundació. Cal, doncs, felicitar els promotors i desitjar, com a mínim, un altre quart de segle d’existència.

Les misèries de la política

Dénia ha viscut dies convulsos després de mesos de tensió que preveien els fets consumats dilluns passat. Ni la proximitat de les festes majors ni la mobilització ciutadana han pogut evitar una moció de censura il·legítima, aprovada amb el vot d’un regidor trànsfuga. Juan Collado és el nom que passarà a la nòmina de la vilesa democràtica (cada vegada més àmplia), juntament amb el d’un Partit Popular còmplice i beneficiari de la iniciativa.

L’anterior equip de govern (PSPV i Bloc) ha treballat durant cinc anys de manera incansable pels interessos de la majoria dels ciutadans de la capital de la Marina Alta: preservant l’entorn natural, potenciant un urbanisme sostenible, creant noves dotacions públiques, etc. I tot amb dificultats important tant a nivell intern com extern al municipi. Pel que fa a aquestes últimes, cal no passar per alt l’actitud de la Generalitat Valenciana, que ha retardat infraestructures, ha retallat subvencions i ha bloquejat projectes.

En una entrevista recent, la ja exalcaldessa socialista confessava, amb gest casat i impotent, que un govern que protegeix les Rotes, que s’oposa a la construcció massiva de les Marines o que dissenya una ronda perimetral a la mesura del ciutadà d’a peu, tenia els dies comptats. I així ha estat. Certament, el colp és duríssim però, de nou (i ja van unes quantes vegades), l’esquerra ha demostrat la dignitat del seu projecte; les misèries queden en mans d’altres, que esperem que el temps acabe posant al lloc que mereixen.

La victòria dels sentiments identitaris

Diumenge passat, la selecció espanyola de futbol es va proclamar campiona de l’Eurocopa 2008, celebrada a Àustria i Suïssa. Els amants, que no experts, d’aquest esport estem enormement contents de la victòria ja que l’equip de Luis Aragonés ha oferit molt bon joc al llarg de les jornades de competició. Xavi, Casillas, Torres, Sena, Cazorla, etc. ens han fet vibrar amb el baló i, des dels nostres còmodes seients, hem pogut gaudir d’un grapat d’estones per al record.

Però el futbol (particularment, el de qualsevol selecció dita nacional) no és només esport; és sobretot sentiment, en aquest cas, sentiment identitari. Per això, al voltant del triomf s’ha revifat el debat de la identificació amb Espanya i han aflorat les diferents maneres de concebre-la. Hem tingut, doncs, l’oportunitat de comprovar el distanciament d’alguns sectors amb l’estat, la reacció airada dels partidaris de l’Espanya monolítica i l’alegria continguda d’aquells que valoren la força d’un equip amb diverses llengües maternes.

Personalment, m’identifique amb aquests darrers; és a dir, amb aquells que podríem reconéixer amb l’etiqueta de l’Espanya plural. Sé que, per a molts, el concepte representa una ingenuïtat colossal i potser ho és (jo, que me’l crec, en dubte amb freqüència). No obstant això, des d’aquest posicionament, fa temps que vaig aconseguir entendre el conjunt de sentiments identitaris presents en l’estat, una consideració que no sempre he sabut trobar en aquells que s’adscriuen a les altres dues posicions.

Propòsits estivals

Aquests últims dies de juny suposen els primers compassos de l’estiu. La inestabilitat del clima fa que, moltes vegades, coste reconéixer quan hem passat d’una estació a una altra. Ara bé, en el cas de l’època en què ens trobem, hi ha un element sagrat que ens anuncia l’arribada: les vacances. Podríem dir que aquestes representen l’estiu psicològic: abans del començament del descans laboral, sembla que la caloreta i l’allargament de la vesprada són adversaris més que no aliats; just el contrari del que ocorre una vegada abandonada la jornada laboral.

Al seu torn, la setmana de transició entre ambdós estadis constitueix un moment propici per a la programació d’activitats i la declaració de bones intencions: faré, faré, faré… Els viatges, les pràctiques esportives, les lectures, etc. s’acumulen en la ment, amb el ple convenciment que aquesta vegada, a diferència de les anteriors, sí que arribaran a bon port. La realitat, però, quasi sempre és tossuda i, de ben segur, que quan setembre amenace des de la penombra, comprovarem les dimensions del miratge.

Siga com siga, jo tinc un grapat de llibres damunt la taula per a refrescar-me en les pròximes setmanes. En primer lloc, espere llegir els dos Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians: el de narrativa, L’home manuscrit (Moll/ Proa), perquè ha rebut molts bons comentaris, i el de poesia, Claustre (Tres i Quatre), perquè, a més dels elogis, és d’una companya d’escenaris. Vull també aprofundir en un tema que fa temps que m’interessa: la memòria i, més concretament, la utilització que en fem. Per això, m’he fixat en el llibre d’Enzo Traverso Els usos del passat. Història, memòria i política (Publicacions de la Universitat de València). I, finalment, m’agradaria llegir alguna cosa (encara no sé quina) de José Luis Peixoto, un novel·lista portugués a qui vaig descobrir en una entrevista de Levante fa mesos. Ja vorem en què queda tot.

Un carrascar amb encant

Entre la serra de Mariola i Ibi, s’alça el parc natural de la Font Roja, un paisatge d’extraordinària bellesa apreciat pels alcoians i les gents de les localitats veïnes. Per a mi, és un d’eixos raconets predilectes que tots tenim; per això, quan l’ànim flaqueja, recórrec a ell. Igualment, sempre que tinc convidats els suggerisc (no sempre amb èxit, tot s’ha de dir) passejar pel seu interior.

Fa goig caminar pels itineraris que recorren el paratge combinant l’atenció a la flora amb les vistes panoràmiques que ofereixen alguns dels nombrosos miradors existents. Resulta difícil no aturar-se a cada pas: els moviments d’algun animalet poruc, el reclam d’una cavitat entre les roques o les restes de masos i pous de neu gairebé t’obliguen a detindre’t. A més, durant la tardor, el parc cobra una força especial ja que, a l’encant de tot l’any, se suma l’amalgama cromàtic de la vegetació.

Així doncs, l’atractiu de la Font Roja és la natura, sense cap altre additiu. En conseqüència, tots aquells que l’estimem rebutgem el projecte que aspira a construir un hotel de luxe al cor de la muntanya. La reacció popular no s’ha fet esperar però, si les coses no canvien, tot fa pensar que la iniciativa es portarà a terme i que, novament, els dictats dels interessos econòmics s’imposaran triomfals per sobre del respecte mediambiental.