La necessitat universal del testimoni

Fa temps, un company de faenes m’explicava que, avesats com estem a reivindicar la riquesa de la diversitat, ben sovint, oblidem les nombroses coses que ens uneixen; és a dir, l’extensa nòmina d’elements comuns als éssers de tots els temps, fóra quina fóra la seua procedència. He recordat aquest comentari mentre llegia el llibret de Bernardo Atxaga Marques (Arcàdia), dedicat a la necessitat humana de deixar constància dels fets viscuts i de construir una memòria col·lectiva.

«Vam estar aquí, un dia érem vius i vam estar aquí», és el comú denominador que l’escriptor basc atribueix al conjunt de marques orals, escrites, esculpides, etc. amb què es vol donar compte d’unes circumstàncies concretes. Per exemple, d’alguns dels episodis més brutals de la Guerra Civil espanyola (si és que poden establir-se graus de brutalitat al si d’una guerra): «Tot era fum i destrucció. Vaig anar cap a casa meva i no hi havia res, ni tan sols un objecte per endur-me com a record», deixava escrit un supervivent del bombardeig de Gernika.

Ara bé, si al llarg de la història trobem la voluntat permanent de romandre més enllà del temps i de l’espai, també constitueix una constant l’acció dels «esborramarques»; això és, d’aquells que pretenen neutralitzar els testimonis dels altres per a apuntalar els seus. L’acció d’aquests pot ser directa o indirecta, sent aquesta segona més efectiva a causa de la subtilesa amb què s’articula: es tracta de promoure la indiferència respecte de determinats esdeveniments, una actitud que, com assenyala Atxaga inspirat en uns versos de Luis Cernuda, «soterra els cadàvers amb rapidesa, fins i tot abans que els enterrin».

Chillida: habitar l’espai des de l’interrogant

D’art, com de moltes altres coses, no n’entenc gens ni mica. La causa fonamental d’aquesta mancança únicament és imputable a la meua negligència, que ha permés que el temps vaja dissolent les nocions elementals d’aquell llunyà segon de batxillerat i que no m’haja preocupat per superar-les. Però, per sort, no cal saber perquè una obra et suggerisca, et qüestione o, fins i tot, t’atabale. I és que l’art, en bona mesura, s’inscriu en el terreny (gairebé sempre pantanós) dels sentiments i de les emocions, en què no són efectius ni els experts ni les lliçons magistrals.

Deu ser, per tot això, que la producció d’Eduardo Chillida m’encanta des del dia que vaig entropessar amb ella. Dissabte passat, vaig tenir l’oportunitat de trobar-m’hi cara a cara a través del gustós tast que la Fundació ”la Caixa”, en col·laboració amb el Museu Chillida-Leku, ha oferit al públic alacantí durant els últims mesos. A mesura que avançava per la rectilínia sala de la Llotja del Peix, una creixent sensació d’incredulitat anava ressonant en mi: ¿com aconseguia l’artista basc fer brotar del no res un ventall de formes primàries que, al seu torn, es convertien en imponents «signes d’interrogació metafísics»? Ben possiblement, només la genialitat n’era responsable.

Un segon aspecte que em va apassionar va ser el treball entorn de l’escultura monumental, que tan bé concreta la idea de Chillida d’«habitar» l’espai. Per mitjà d’aquesta, l’escultura i el paisatge es construeixen recíprocament, sense subordinacions ni incomunicacions. Lògicament, això converteix la plaça, el carrer, el parc, etc. en un component més a l’abast del creador, que renuncia a la consideració d’aquests com a mers dipositaris (valga l’exemple destacat d’Elogi a l’horitzó, instal·lat a Gijón i reproduït a l'inici). Al capdavall, aquest protagonisme resulta una manera eficaç de contrarestar altres intervencions que només veuen en l’espai públic el segment transitori entre dos punts destacats.

El PSPV a debat

Dimarts passat, la Fundació Societat i Progrés va convocar diferents periodistes a la seua “Tertúlia de progrés” perquè oferiren una visió sobre la situació de l’esquerra valenciana; l’activitat, però, va girar en exclusiva al voltant de la salut del PSPV. Un tema que, al meu parer, no només hauria de ser objecte de reflexió d’aquells ciutadans que, com jo, ens sentim pròxims a aquesta organització en molts aspectes (per bé que discrepem en d’altres), sinó que també hauria de preocupar tots els que, des de diferents posicions, aspiren a tenir algun dia una administració autonòmica de caràcter progressista.

En aquest marc, C. Vázquez (El País), V. Maceda (El Temps), B. Guzmán (Ser) i M. Cubells (ADN) van dibuixar un retrat cru (però honest) del socialisme valencià. Aquesta última, per exemple, va plantejar la incapacitat del PSPV per a sostenir en el temps cap alternativa real a la iniciativa política del PP. Amb tot, van ser dues qüestions internes apuntades per Guzmán les que més em van capficar, no per desconegudes sinó per elementals i imperdonables: la falta de treball seriós dels màxims òrgans del partit i la desconnexió entre les diverses esferes d’aquest (des de la militància fins al govern de Zapatero).

Però fet el diagnòstic (o almenys una part), s’ha de començar a subministrar el tractament i, desgraciadament, aquest només està a l’abast de la direcció executiva. En conseqüència, com el mateix director de Societat i Progrés va reconéixer, no hi ha garanties perquè la tasca de discussió impulsada per la fundació obtinga una traducció en termes d’acció política. No obstant això, m’agradaria pensar que la magnitud de la tragèdia servirà perquè cadascú des de les seues responsabilitats possibilite que el PSPV trobe els projectes, els discursos i els lideratges més convenients. Estic segur que una part significativa de la societat valenciana ho agrairia profundament.

Una pedra més en la paret del valencià

Escola Valenciana acaba de posar en funcionament una meritòria campanya publicitària amb la qual pretén animar els pares i mares a matricular els seus fills en els programes d’ensenyament en valencià. La iniciativa té com a principal atractiu (i encert) la col·laboració de Núria Roca, Hèctor Faubel i Andreu Palop, tres rostres mediàtics que, de segur, ajudaran a véncer algunes de les reticències existents envers la llengua en sectors importants de la nostra societat.

D’aquesta manera, l’entitat consolida l’extensa nòmina d’activitats que l’ha convertida en un dels puntals de la promoció del valencià, amb una trajectòria marcada per dues qualitats fonamentals: la tenacitat i la imaginació. Mitjançant la primera, ha fet créixer, any rere any, propostes que mai no sabrem agrair-li suficientment (les trobades, posem per cas); la segona virtut, al seu torn, ha possibilitat tirar avant eixos projectes des de la limitació econòmica.

Però si, a casa nostra, el compromís amb la llengua té noms i cognoms (com ara els d’Escola Valenciana), igualment disposen de cara i ulls aquells que la menyspreen a través d’actituds diverses (la manipulació, la indiferència, etc.). Lamentablement, el govern valencià ocupa un seient de preferència entre aquests darrers. És, per això, que vull confiar en el fet que les imatges reproduïdes a continuació no només arriben a les cases particulars sinó que també travessen els altius murs del palau de la Generalitat.

Llibres i música entre olors primaverals

Aquests dies fa goig passejar pel jardí de Vivers quan el sol comença a decaure. I és que a una natura en plena efervescència s’hi suma la florida de lletra impresa que comporta la Fira del Llibre de València, la qual enguany arriba a l’edició número trenta-nou. Ahir, mogut per un reclam afegit (la música de Pau Alabajos), vaig acostar-m’hi disposat a fer una primera ullada (les compres vindran el cap de setmana).

Ara bé, em vaig poder concentrar poc en els mostradors perquè la veu del cantautor de Torrent i els acords de la seua violinista van ser els autèntics protagonistes de l’estada. Entre les piles de publicacions, les cançons d’Alabajos em van resultar tan properes com sempre i em van reafirmar en el convenciment que la identificació amb les seues lletres es deu principalment a una qüestió generacional.

Aquesta actuació és només una mostra de tot el que ofereix la fira al voltant de la venda de llibres: presentacions, signatures i animacions infantils completen les activitats amb què les entitats organitzadores pretenen acostar-nos l’exercici de la lectura. Certament, comprar llibres no equival a llegir-los (jo mateix n’adquirisc molts més dels que llegisc) però també cal reconéixer que el contacte directe amb aquests pot servir d’argument perfecte per a l’encontre d’ambdues accions.