Dimarts passat, la Fundació Societat i Progrés va convocar diferents periodistes a la seua “Tertúlia de progrés” perquè oferiren una visió sobre la situació de l’esquerra valenciana; l’activitat, però, va girar en exclusiva al voltant de la salut del PSPV. Un tema que, al meu parer, no només hauria de ser objecte de reflexió d’aquells ciutadans que, com jo, ens sentim pròxims a aquesta organització en molts aspectes (per bé que discrepem en d’altres), sinó que també hauria de preocupar tots els que, des de diferents posicions, aspiren a tenir algun dia una administració autonòmica de caràcter progressista.En aquest marc, C. Vázquez (El País), V. Maceda (El Temps), B. Guzmán (Ser) i M. Cubells (ADN) van dibuixar un retrat cru (però honest) del socialisme valencià. Aquesta última, per exemple, va plantejar la incapacitat del PSPV per a sostenir en el temps cap alternativa real a la iniciativa política del PP. Amb tot, van ser dues qüestions internes apuntades per Guzmán les que més em van capficar, no per desconegudes sinó per elementals i imperdonables: la falta de treball seriós dels màxims òrgans del partit i la desconnexió entre les diverses esferes d’aquest (des de la militància fins al govern de Zapatero).
Però fet el diagnòstic (o almenys una part), s’ha de començar a subministrar el tractament i, desgraciadament, aquest només està a l’abast de la direcció executiva. En conseqüència, com el mateix director de Societat i Progrés va reconéixer, no hi ha garanties perquè la tasca de discussió impulsada per la fundació obtinga una traducció en termes d’acció política. No obstant això, m’agradaria pensar que la magnitud de la tragèdia servirà perquè cadascú des de les seues responsabilitats possibilite que el PSPV trobe els projectes, els discursos i els lideratges més convenients. Estic segur que una part significativa de la societat valenciana ho agrairia profundament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada