D’art, com de moltes altres coses, no n’entenc gens ni mica. La causa fonamental d’aquesta mancança únicament és imputable a la meua negligència, que ha permés que el temps vaja dissolent les nocions elementals d’aquell llunyà segon de batxillerat i que no m’haja preocupat per superar-les. Però, per sort, no cal saber perquè una obra et suggerisca, et qüestione o, fins i tot, t’atabale. I és que l’art, en bona mesura, s’inscriu en el terreny (gairebé sempre pantanós) dels sentiments i de les emocions, en què no són efectius ni els experts ni les lliçons magistrals.Deu ser, per tot això, que la producció d’Eduardo Chillida m’encanta des del dia que vaig entropessar amb ella. Dissabte passat, vaig tenir l’oportunitat de trobar-m’hi cara a cara a través del gustós tast que la Fundació ”la Caixa”, en col·laboració amb el Museu Chillida-Leku, ha oferit al públic alacantí durant els últims mesos. A mesura que avançava per la rectilínia sala de la Llotja del Peix, una creixent sensació d’incredulitat anava ressonant en mi: ¿com aconseguia l’artista basc fer brotar del no res un ventall de formes primàries que, al seu torn, es convertien en imponents «signes d’interrogació metafísics»? Ben possiblement, només la genialitat n’era responsable.
Un segon aspecte que em va apassionar va ser el treball entorn de l’escultura monumental, que tan bé concreta la idea de Chillida d’«habitar» l’espai. Per mitjà d’aquesta, l’escultura i el paisatge es construeixen recíprocament, sense subordinacions ni incomunicacions. Lògicament, això converteix la plaça, el carrer, el parc, etc. en un component més a l’abast del creador, que renuncia a la consideració d’aquests com a mers dipositaris (valga l’exemple destacat d’Elogi a l’horitzó, instal·lat a Gijón i reproduït a l'inici). Al capdavall, aquest protagonisme resulta una manera eficaç de contrarestar altres intervencions que només veuen en l’espai públic el segment transitori entre dos punts destacats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada