No sé fins a quin punt deu fer gràcia que a u li reconeguen la seua trajectòria professional: el protagonista en qüestió pot interpretar el gest com un anticipi del final i, en conseqüència, lliurar-se a un perillós sentiment de desgast. O potser no és així: igual l’individu en qüestió veu en l’acte un motiu per a renovar il·lusions i idees que conduïsquen a bastir nous projectes. Siga com siga, del que no en tinc cap de dubte és de la necessitat dels reconeixements públics en el marc d’una determinada col·lectivitat. I és que qualsevol grup humà necessita d’uns referents culturals, intel·lectuals, polítics, etc. no per a recrear-se en l’autocomplaença (actitud recurrent en els grans patriotes) sinó com a estímul d’altres contribucions tan o més decisives que les anteriors.
En aquest sentit, la setmana ens deixa la distinció de dues persones que han fet (i haurien de continuar fent) créixer la societat valenciana. La primera d’aquestes és Rosa Serrano, que el passat divendres va rebre l’homenatge de la revista Saó. Es tracta d’una demostració més del tarannà d’aquesta publicació, la qual constitueix per a molts descreguts com jo una d’aquelles illes que ens reconcilien (ni que siga parcialment) amb l’Església catòlica. La trajectòria de l’editora de Tàndem és de les que se’n diuen polièdriques: mestra, escriptora, empresària, etc.; apassionada dels llibres, conclouria jo. Sempre que l’he vista va acompanyada d’un grapat de volums; li resulten especials i té, a més, la gràcia d’aconseguir que també acaben sent-ho per a l’oient que té al davant.
Josep Piera ha sigut l’altre honorat. En aquest cas, una exposició inaugurada dimarts a la Nau ha suposat l’inici d’un programa d’activitats commemoratives dels seus quaranta anys de dedicació literària. Vaig descobrir l’escriptor saforenc gràcies a un treball acadèmic sobre els llibres de viatges; vaig llegir, aleshores, Un bellíssim cadàver barroc (1987), Seduccions de Marràqueix (1996) i A Jerusalem (2005). Realment, és una ploma excepcional, amb una capacitat extraordinària per a conjugar els paisatges íntims amb els més diversos racons mediterranis. «He après de veus, de llibres, converses i mirades,/ del cos que em du, de l’atzar jugarrí,/ dels déus fugissers i d’una estrella única./ De tots he après que un lloc i un jo fan la vida.», diu en un dels seus poemes, tan ressenyables com les obres narratives. Felicitem-nos, doncs, pels recorreguts de Piera i de Serrano, al temps que treballem perquè noves aportacions florisquen en aquest llogaret nostre.