Cada vegada que m’acoste a Gandia, tinc la impressió de trobar-me davant una mescla harmoniosa d’avantguarda i tradició, d’aroma de poble i posat de ciutat. És el mateix sentiment que, fa anys, tenia quan caminava pels carrers d’Alcoi. En aquest cas, però, bé perquè haja canviat jo o bé perquè ho haja fet la localitat, eixa sensació s’ha esvaït per complet i el municipi ha quedat impregnat, per a mi, d’una potent empremta despersonalitzadora.Dilluns vaig visitar la capital de la Safor amb motiu de l’acte inaugural de la universitat d’estiu. La iniciativa, que combina la formalitat acadèmica amb la distensió que propicia el clima de juliol, compleix enguany vint-i-cinc anys. Per això, bona part dels discursos protocol·laris van estar dedicats al reconeixement de totes les persones i institucions que han treballat esforçadament per a portar a terme més de dues dècades d’activitat.
La vicepresidenta del Govern d’Espanya va ser l’encarregada de pronunciar la conferència d’obertura d’aquesta edició. En la seua intervenció, Maria Teresa Fernández de la Vega va voler allunyar-se del discurs polític convencional per a endinsar-se en els terrenys de la lectio acadèmica. Així, va anar desplegant una idea central: la reivindicació de la formació com a motor del desenvolupament social. Justament, aquest ha sigut l’objectiu perseguit per la Universitat d’Estiu de Gandia des de la seua fundació. Cal, doncs, felicitar els promotors i desitjar, com a mínim, un altre quart de segle d’existència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada