La victòria dels sentiments identitaris

Diumenge passat, la selecció espanyola de futbol es va proclamar campiona de l’Eurocopa 2008, celebrada a Àustria i Suïssa. Els amants, que no experts, d’aquest esport estem enormement contents de la victòria ja que l’equip de Luis Aragonés ha oferit molt bon joc al llarg de les jornades de competició. Xavi, Casillas, Torres, Sena, Cazorla, etc. ens han fet vibrar amb el baló i, des dels nostres còmodes seients, hem pogut gaudir d’un grapat d’estones per al record.

Però el futbol (particularment, el de qualsevol selecció dita nacional) no és només esport; és sobretot sentiment, en aquest cas, sentiment identitari. Per això, al voltant del triomf s’ha revifat el debat de la identificació amb Espanya i han aflorat les diferents maneres de concebre-la. Hem tingut, doncs, l’oportunitat de comprovar el distanciament d’alguns sectors amb l’estat, la reacció airada dels partidaris de l’Espanya monolítica i l’alegria continguda d’aquells que valoren la força d’un equip amb diverses llengües maternes.

Personalment, m’identifique amb aquests darrers; és a dir, amb aquells que podríem reconéixer amb l’etiqueta de l’Espanya plural. Sé que, per a molts, el concepte representa una ingenuïtat colossal i potser ho és (jo, que me’l crec, en dubte amb freqüència). No obstant això, des d’aquest posicionament, fa temps que vaig aconseguir entendre el conjunt de sentiments identitaris presents en l’estat, una consideració que no sempre he sabut trobar en aquells que s’adscriuen a les altres dues posicions.