«Qui t’ha parit que t’entenga, Acadèmia Valenciana de la Llengua», crida una cançó de La Gossa Sorda. Ahir, mentre l’escoltava per casualitat, vaig pensar que la criatura ja té uns deu anys, de manera que podem començar a fer un balanç aproximatiu de la tasca desenvolupada. Respecte d’això, és d’esperar que la ponderació no siga unànime: alguns continuaran pensant que és la mateixa font d’aprovisionament salarial que el primer dia; altres, per contra, valoraran la faena feta i els projectes de futur.Jo m’identifique amb la segona posició, al temps que expresse amb tota claredat que l’AVL s’ha convertit en un instrument eficaç per al valencià. En primer lloc, perquè ha servit per oficialitzar (i, consegüentment, consolidar) una normativa unitària inspirada en els criteris dels nostres principals filòlegs, com ara Manuel Sanchis Guarner. En segon lloc, perquè ha fet del consens la guia del seu funcionament: en un país acostumat a convertir la llengua en un element de confrontació, l’esforç per buscar els punts de trobada és d’agrair. I, finalment, perquè ha disposat un quantiós pressupost públic per a iniciatives que dignifiquen el valencià: publicacions, línies d’investigació, exposicions, etc.
Val a dir que, malgrat tot això, reconec l’estridència d’alguna proposta i l’esperpent d’alguns episodis protagonitzats per la institució. Ara bé, en cap cas, aquestes circumstàncies puntuals poden eclipsar el gruix de la trajectòria. Crec, sincerament, que, gràcies al bon fer d’aquests anys, l’Acadèmia té hui molts més partidaris que el 1998. Així doncs, hem d’esperar que continue treballant (amb més intensitat, si cap) perquè, d’ací a una altra dècada, la seua tasca haja revertit de manera decisiva en la normalització del valencià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada