dijous, 31 de juliol del 2008

Proximitats desconegudes

Amb vergonya, confesse que no conec el meu país: hi ha desenes de pobles en què no he estat mai, muntanyes que no situe en el mapa, contrades que passe per alt, etc. És una mostra nítida del que podríem anomenar la paradoxa de la proximitat, segons la qual, allò que tenim més a la vora és allò que més ignorem. Sembla que l’efecte no és exclusiu d’aquestes latituds i que, ben possiblement, respon al menyspreu amb què acostumem a mirar la quotidianitat.
Obsedit per començar a dominar pam a pam el territori valencià, diumenge passat vaig fer via cap a la Marina Baixa. L’itinerari per les terres del sud em va deixar amb una sensació agredolça ja que la descoberta de paisatges ressenyables va anar acompanyada de la constatació cruel dels excessos urbanístics comesos en els últims anys. La brutalitat que ha devorat termes municipals com el d’Altea és tal que u arriba a pensar en l’actual crisi immobiliària com un respir per a la desfeta.
Siga com siga, la comarca presenta indrets agradables: els nuclis urbans tradicionals de la Núcia i Polop, la serra de Bèrnia o Guadalest haurien de ser referències ineludibles per a tots nosaltres. Els primers són una bona mostra del saber fer dels nostres avantpassats, plenament conscients que el respecte al medi ambient equivalia també a la consideració cap a ells. Al seu torn, el serpenteig muntanyós que porta fins a Guadalest i la mateixa població constitueixen una estampa d’aquelles que desitgem trobar en els nostres viatges de llarga distància. Aquesta, però, la tenim a un tir de pedra i, a més, està servida amb ingredients casolans.